dimarts, 9 d’agost de 2016

VEUS DES DE LA PREHISTÒRIA


La dona de la cova de la Araña

"En 2002, un professor del departamento de Biología de la Evolución de la Universidad de Swansea, Reino Unido, el doctor John T. Manning, descubrió que existe una relación entre el tamaño del dedo índice y el anular que es característica de toda la especie humana y distinta en los hombres que en las mujeres. (...) el programa de ordenador Kalimain ,basado en la ratio de Manning, diseñado por los investigadores Michel Chazine y Arnaud Noury ha medido las manos q1ue aparecen en numerosas pintures parietales de diversos continentes, desde cuevas paleolíticas europeas hasta grutas de las islas perdidas de Borneo. (...) Sus resultados, junto con los de otras investigacions, coinciden en que : solo la mitad de las manos de las pintures rupestres, aproxima

damente, son de hombres. La otra mitad son mujeres."
Ellas Mismas. Ángeles Caso

La primera vegada que vaig llegir una notÍcia que feia referència als estudis dels quals parla Ángeles Caso en el seu llibre vaig quedar colpida, si això era cert significava que des de la prehistòria les dones hem sigut part activa, subjecte i no només objecte com la societat patriarcal ens ha volgut fer creure, de la història de la humanitat, i en este cas concretament de la història de l’art.

Per a mi s’ha convertit en una necessitat vital reeducar-me, buscar nous models, artistes, escultores, pintores, gravadores, tallistes, dones fortes, dones que s’han enfrontat a totes es barreres i dificultats que la societat patriarcal els imposava, dones que sentien la necessitat de mostrar al món el seu art, la seua mirada, dones que en molts casos van ser reconegudes i després arraconades i invisibilitzades, i ara que sé que hi són, i des de la meua pròpia ignorància, necessite mostrar-les, fer-les visibles. 
Manola Roig



"Muchos afirman todavía con cierto menosprecio que, aunque hubo efectivamente mujeres artistas, ninguna es comparable a un Velázques o un Goya o un Rembrant o un Miguel Ángel o un Picasso [...] el día en que esas persones reconozcan que, además de ser numéricamente menores, sus condicones de formación y trabajo fueron mucho peores  [..] y que el estímulo que recibían de la sociedad infinitamente más dèbil, habremos establecidouna cierta justícia [...] algunos aseguran también que no pasaron de ser artistes mediocres. Algunas lo fueron, otras en cambio, estuvieron entre los mejores de su tiempo. Pero la mirada educada en el canon androcéntrico sospecha siempre de todo lo que haya sido producido por las mujeres, y, antes de observarlo, ya sabe que lo rechazará [...] un gran número de artistes masculinos también fueron mediocres y, aun así figuran en los libros y se exhiben con orgullo en los museos y las exposiciones [...] "
Ellas Mismas, Àngeles Caso
Les mans, de la cova de El Castillo, Cantabria

Però jo no soc una experta, ni tan sols una aprenent d’investigadora, només sóc una dona artista que ha viscut gran part de la seua vida sense models femenins en els quals veure’s representada, i crec que no podem viure coneixent només una part de la història, cal conèixer totes les visions i després buscar el propi camí. No és tracta de ser millors sinó de coneixement, d’opcions, de justícia social, perquè un món sense la mirada de la meitat de la humanitat és un món cec.

Les dones hem estat presents, hem imaginat i creat una realitat pròpia, un estil propi, igual que ho han fet els homens, i crec que tots dos són legítims.
Per eixa raó, i sense cap pretensió, i només perquè crec que els ho dec a elles, que la societat els ho deu, obrim una nova sèrie per a nomenar i mostrar el treball d’algunes d’elles, pot ser els criteris no seran els més acadèmics, però permeteu-me la gosadia, obrim la ment i disfrutem amb l’art de totes estes dones que alguna vegada lluitaren per ser el que volien ser.
I hui comencem donant-los veu i fent una nova mirada a aquelles pintures rupestres, de les quals ens parlava Ángeles Caso i el doctor Manning, ampliant l’horitzó i mirant-nos-les amb uns altres ulls.

Manola Roig



dilluns, 1 d’agost de 2016

El calor, una rara esperanza, d'Ana Maria Matute


La veu de l'estiu per Manola Roig
El agua es la voz del verano diu Ana Maria Matute, i jabeu com m'agrada l’escriptora de contes breus i contes-novel·la, que usà la paraula per protegir-se del món; una xiqueta que es refugià en la part més confusa de la realitat per fugir del seu quequejar, el que li provocava tant de dolor. Els 30 graus constants d’ahir, em recordaren un dels seus textos, publicat al volum de contes complets, La puerta de la luna. Si voleu saber perquè la calor ens alenteix, paseja éssers amagats, ens converteix en pausa i en una rara esperança heu de llegir el seu text, abans o després de regar els vostres geranis i la vostra menta. Escolteu l’aigua, la veu de l’estiu segons la guspirejant Matute.



El calor

Ana Maria Matute


El calor tiene el poder de cambiarlo todo. Cuando el calor llega definitivamente al campo o a la ciudad, parece como si una ola de improvisación, de transitoriedad, alterara todas las cosas. Poco a poco o bruscamente, el calor invade las calles, los solares, los campos. Se seca la tierra, brota el polvo, el asfalto se ablanda y marca las huellas de los pasos con un negro y pegajoso olor a alquitrán, como un raro deseo del suelo de retenernos, de sumirnos en la gran pereza del sol. EL calor, el grande y terrible resplandor del calor, se introduce por ventanas cerradas, por rendijas: incluso parece penetrar a través de las paredes. Estalla allí arriba, en el cielo siempre ancho del verano, con su deslumbrante fuego blanco.

El calor lo retrasa todo y a todos..[…]..Hace un tiempo que descubrí esos seres que, al igual que ciertos animales, viven durante nueve meses del año esperando que por fin llegue el gran calor. El calor es su tiempo bueno, su paraiso. No sólo para los mendigos o las gentes del camino, y para los vendedores ambulantes, sino para todo ser cuya batalla cotidiana se temple al aire libre, al frio acerado del invierno, día tras día, y que espera desentumecerse como tras un largo letargo en l que sueña, se adormece y, podría decirse, sufre insensiblemente. El verano abre sus puertas de oro excesivo y la gente que no vímos, o no supimos ver, afluyrn a la calle, como los corchos a la superfície del agua…[…] Desde los viejos que suspiran por un rayo de sol, a los niños que se desnudan, a los anomales que se zambullen en las charcas.Los sonidos adquieren una calidad distinta, algo cómo una cercanía, una extraña proximidad…[…]la música, las voces en los grandes patios de las gentes que viven en vecindad. La gran sequedad de esos patios se inunda de esa vida, de ese color a menta y geranios recien regados, de palabras, de grifos, de compartida soledad. Y también en las calles silenciosas y limpias, en los jardines, brota el olor de las regaderas. El agua triunfa, triunfa siempre, con su olor sensual, vivo, encima de la tierra. El agua es la voz del verano.


Del mismo modo que en tiempos de guerra la vida de las gentes de las ciudades adquiere un punto de ácida alegría, de apresurada, precaria y patética alegría —de anormal e improvisada vida en suma—, algo parecido ocurre con el verano: como una rara esperanza de sobrellevar la dureza, el cansancio, la lucha. Como si una voz dijese: “Cuando pase el calor, ya veremos…”Porque el calor del verano también da a lo cotidiano una improvisación, un aire de gran paréntesis. De descanso, tal vez. En el mismo cansancio del calor, ese paréntesis es la pausa que toda la vida pide, necesita, sueña, a lo largo del camino.




dimecres, 27 de juliol de 2016

Les sirenes de Carme Riera

L’any passat vaig comprar un llibre estrany, una versió d’un conte de Hans Christian Andersen. L’autora era Carme Riera, el títol La veu de la sirena, un llibre dins d’un altre llibre que em captivà. La sirena del conte s’expressava així “Malgrat que no podia cridar-los amb la meua veu, si que ho feia amb tots els sentits. A elles dirigia els pensaments i especialment la voluntat del meu cor. I com el de moltes dones (…) el meu silenci obligat, com el seu durant segles, ja que encara que disposessin de veu no se’ls permetia utilitzar-la, era d’allò més eloqüent”. Fa poc he pogut “sentir” l’extraordinària escriptora i intel·lectual. L’he “sentida” en totes les accepcions del terme, tal com les explica Coromines, l’he escoltada, he percebut la seua sensibilitat, i he compartit les seues opinions.

Sirena, Manola Roig

Carme Riera, va passar  aprincipis d’abril per l’Espai Fuster de Sueca, un espai que espera —encara, quasi 25 anys després de la mort del’intel·lectual— mamprendre el vol, en noves mans —les del poeta Salvador Ortells— , i nous temps —l’ex-PP #meninfotdequasitot—. Contenta, contentíssima de tindre a dos pams una de les escriptores que més m’estime i  admire. L’escriptora dels contes que m’impactaren, que em descobriren la força d’un pronom; la intensitat del temps curt; la força continguda en l’escassetat de paraules. La primera volta jo era jove, però encara conserve el sabor, la sensació, l’impacte dels contes, de les veus i dels personatges, l’emoció intensa i el descobriment. Te deix la mar com a a penyora, Jo pos per testimoni les gavines o  Epitel·lis tendríssims, m’han acompanyat sempre. I, m’han inspirat i els he volgut imitar. Maldestra.

Imagineu, doncs, el goig d’escoltar-la al meu poble! I que les primeres paraules de l’artista foren per recordar Montserrat Roig, una altra dona, que macompanya i de la qual aprenc sempre. Carme Riera li va prometre a la seua amiga, abans que morira, que sempre la duria amb ella, i nomenar-la és cumplir amb la promesa. En la conferència de l’Espai Fuster de la qual vos parle, era pertinent recordar Roig, perquè Riera dissertava sobre Els enigmes de la creació i l’amiga en parla a aquell llibre que hauria de ser manual per a qui “fa” literatura Digues que m’estimes encara que sigui mentida, i ens avisa “Vaig aprendre, amb els anys, que ningú no pot explicar per què escriu. No hi podem elaborar teories. Escriure és anar fent…Escriure és un privilegi… Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu revenja. O miracle. Tant se val.”.

Mentre Carme Riera desfilava el tema, i explicava anecdotes, i ens citava, amb naturalitat, les respostes a la pregunta que havia formulat, s’havia formulat, se’m desvetllava una dona sàvia, i humil. Una dona tímida, que va confessar com la por s’ensenyoria d’ella en acabar un llibre. La por a entrar en les llibreries, la por, de vegades convertida en certesa, que els altres autors són millors. I jo em feia mans i mànegues! Una de les intel·lectuals més importants d’este moment, l’escriptora admirada, la dona membre de la RAE, presidenta de CEDRO, la guardonada amb el Premio Nacional de las Letras Españolas, pel conjunt de la seva trajectòria literària i pel Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana el 2005, ens confessava, amb naturalitat i senzillesa, el seu enigma, i les pors, les inseguretats i les obsessions quedaven al descobert. Cite, més o menys de memòria, el que ens va dir en Sueca “Creem per resoldre els nostres problemes. Escric per continuar les històries que la meua avia em contava, històries reals, però precioses”. I així, de dona a dona, trencant silencis, les narradores acabaren amb el silenci de les sirenes.


diumenge, 17 de gener de 2016

Les ombres de Grey: premis Razzie i pura imbecil·litat



M’agrada l’hivern, perquè fa fred i les nit són clares, vull dir, netes i s’hi veuen moltíssimes estreles, al firmament. Però també les “estreles” es veuen en la televisió, perquè gener i febrer és temps de catifa, la de prop de la llar, i la catifa roja dels premis, i per allí passen totes, o quasi totes les de la indústria del cienma i la televisió: els Goya, els Globus d’Or, els Oscars i, els Razzie, son fruita d’hivern. Enguany, en el Premi Golden Raspberry, també conegut com els Razzie, sembla que en anglés significa so estrident i de mal gust, uns contra-Oscars, que s’anuncien quasi al mateix temps que aquells, ha obtingut 6 nominacions la pel·lícula 50 ombres de Grey, a la pitjor pel:lícula i al pitjor guió. I què voleu que diga, no m’estranya en absolut, i estic quasi segura que se’ls quedarà, els premis. Segur!  He vist la pel·lícula i he llegit el llibre. La pel.lícula la vaig vore com un exercici de neteja. No m’és permés dir res més. Del llibre en parlem ara.

No sabia que existien les ombres amb nom propi fins que un dimarts qualsevol, una companya de treball va despertar la meua vanitat. Tu que eres escriptora -em preguntà- em pots explicar què vol dir quan una expressió es repetix molt?. Jo, escriptora, bé mira, no sé...en poesia, en microrelats la repetició té una intenció…però..I la meua companya s’explicava, i, en una novel·la?. I l’escriptora intentava defensar el gremi, mira depén, igual passa com en la música i va lligat a un personatge...La conversa anava interesant-nos més i s’aproximava a la confidència. Ara preguntava jo, es tracta d’una traducció?, perquè les traduccions solen tindre errors...i finalment, la meua companya, que em confessa la seua preocupació.

Mira, no, és que estic llegint 50 sombras de Grey, perquè me l’ha deixada la meua cunyada i més que fixar-me en la trama, m’obsessiona que repetisquen una i mil vegades la mateixa expressió “fruncir el ceño”, tant m’obsessiona que m’he arribat a anotar les repeticions. Aleshores m’explicà de què anava la novel·la. Que sí, Rosa, que la llig tot Cristo, és una relació de submissió i masoquisme, consentit, entre una dona jove i un home ric, ben plantat i madur. I en eixe precís instant vaig caure en el compte que es tractava del llibre del qual parlava la notícia de premsa que havia llegit la vespra, i que m’havia fet pensar en la imbecil·litat humana: una jove havia mort a mans del seu amant per imitar els jocs sexuals de 50 ombres de Grey. Una mort provocada per les 123 bastonades que la dona havia rebut del seu l’amant. Amant???

Què tinc jo contra la pornografia, o contra l’erotisme? Què tinc jo contra l’exhibició, o l’evocació d’actes sexuals? Què tinc contra el desig? Res, estic a favor del sexe, adult, consentit, tendre, sincer, amb llum, sense pecats... Què tinc contra els nous gèneres literaris, com les fanfiction, que es troben en l’origen de la novel·la? Res, estic a favor de la recreació, la intertextualitat, el joc, la creació en xarxa.... Què tinc contra les novel·les eròtiques? Res, m’agraden per exemple Els quaderns d’en Marc i us els recomane, perquè com diuen els crítics es tracta d’”Una 'història sorprenentment vibrant i ben escrita, on no manca la tendresa, i on hi caben totes les fantasies eròtiques imaginables' i que les males llengües han atribuit a l'escriptor català Manuel de Pedrolo. Un llibre on “el sexe, lluny de ser un tabú o una repressió, és una festa contínua i inacabable”; un llibre que parla, d'una manera específica, de la condició sexual de la dona, o més ben dit, 'de la condició de la dona com a criatura sexual, amb una voluntat i unes necessitats pròpies'

Ara bé, estic en contra de la mala literatura a perquè sempre provoca víctimes. Algunes són fictícies com Madame Bovary, que perd la raó i la vida per les novel·les amoroses, o com el Quixot, que perd la raó per les novel·les de cavalleries. Però d’altres són reals, com la jove que va morir perquè va pensar que 123 bastonades del punter de fusta que la farien ser més feliç, perquè va pensar, o algú li va fer pensar, que la seua sexualitat necessitava la violència que descrivia aquella escriptora que repeteix les paraules, com l’amant de la jove va repetir les bastonades, per pura imbecil·litat.

dimarts, 24 de novembre de 2015

#25N: entre les tristes cabòries i les virolades pintures

Donuetes de Manola Roig


“El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval”
Divulgamat



El 19 d’octubre de 1999, les Nacions Unides van instituir la celebració mundial del 25 de novembre, com a Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les dones, una data  assenyalada l’any 1981, en Bogotà, per les participants en el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe. Però, què o a qui es recordava eixe 25 de novembre? Es recordava un acte de terrorisme d’estat en forma de violència de gènere, però també l’esperança que les pitjors situacions poden redreçar-se. La celebració té el seu origen en el brutal assassinat de Minerva, Patria i Maria Teresa, que s’oposaren al dictador Rafael Trujillo. Les Mirabal, tres germanes joves i compromeses amb la llibertat i la justícia, perseguides, empresonades i, definitivament, assassinades, pels sicaris de Trujillo el 25 de novembre de 1960 quan tornaven de visitar els seus marits, empresonats per la dictadura. I el dictador i els sicaris i els còmplices van disfressar d’accident la mort a bastonades de les joves, i la mentida encengué una reacció que acabà amb el dictador en un any.

Però, hui també és el dia de les catalinetes, la festa de Santa Caterina d’Alexandria, patrona de les xiquetes. Una versió “sagrada” d’aquella Hipàtia a qui els poderosos cristians mataren per desobedient, i per no voler-se batejar, i per defensar la raó, contra la fe. Círil, sant i patriarca d’Alexandria, “doctor de l'església, pilar de la fe, sospitava d' aquella dona impertinent, que paga amb la mort, per ser lliure i no sotmetre’s. Així un grup de cristians "fanàtics" la van assaltar i se la van endur dins d’una església, la despullaren i la van matar. Humiliació i venjança. Les mans, les dels fanàtics, la sentència la de la mateixa església. Més dictadors, i més sicaris. 

Santa Caterina de Zurbaran
No obstant això, els poderosos cristians, decidiren quedar-se el model de la dona desafiant i convertir-la en verge i després en martir i batejar-la, sense escrúpols. Més violència d’estat en forma d’usurpació d’identitat, de robatori  i manipulació d’un relat de vida. Ni morta la deixaren descansar. I s’inventaren un martiri amb miracle, per a la santa: una roda plena de punxes que, no obstant, no la va ni tocar. I per acabar la festa, algú trobà el cos incorrupte d’una jove en la muntanya del Sinaí i li van adjudicar un nou cos, però incorrupte, a qui ja tenia una nou nom i una nova vida més d’acord amb les seues lleis. 


I aquelles despulles, convertides en relíquies, que ocultaven una cruel història de manipulació i crueldat, van ser transportades a Europa, pels croats. I la nova Hipàtia-Caterina acabà convertida en una santa popular, lligada als contes de les filoses i a l’auxili per la mort sobtada —com la Bella dorment—. I per eixa raó, imagine, hui, 25 de novembre, les criatures en Sueca, ignorants de tanta maldat, mengen rotllets d’anis, que tenen la forma de la roda del martiri de la santa, i canten —beneïda ignorància— una peça popular partidària del “palo” per a les xiquetes desobedients: Les catalinetes mengen culleretes, els catalinots, mengen cullerots,/Clots, clots/Santa Catalina, ora pro nobis, santa Filomena, miserere nobis/ Sant Antoni dels porquets, als xiquets uns dinerets/ I a les xiques una surra  / p’a que vagen a costura.


Mª Àngels Anglada va traduir uns versos d’Agatias l’Escolàstic, nascut l’any 536 a una ciutat persa, i educat a Costantinoble, que contenen el lament de les dones del seu temps, però que serviria per a les dones del nostre temps. Per a moltíssimes de les dones del nostre temps, però sobretot, per a descriure el que moltíssimes de les lleis i dels actes dels hòmens, poderosos o no tant, fan per nosaltres. 


Els xics no tenen la mateixa dissort que a nosaltres,
dèbils xiques, ens ha tocat.
Ells tenen companys, amb els quals
bescanvien les penes amb paraules confiades,
es lliuren a jocs que els conforten 
i enmig dels carrers passegen mirant virolades pintures;
nosaltres, en canvi ni el dret no tenim de veure la llum,
ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries

Les conseqüències del que diuen, escriuen i fan els hòmens poderosos, o del que no fan, o no diuen o no escriuen, acaba formant part de l’estadística que va carregant-se de dones mortes a mans d’hòmens que pensaven que tenien dret, o que sabien que algú molt poderós i influent els havia dit que tenien dret, o que pensaven que obtindrien el perdó, o que intuïen que entendrien les seues raons, o que pensaven que podrien traure’n profit, o que pensaven que algú ho havia de fer perquè sí, perquè amb eixa llengua algú l’ha de fer callar, o perquè què s’ha pensat esta que té dret a tot….

Resultat, un llistat inacabat, inacabable, imcomplet, esfereidor de dones mortes, sense cap guerra declarada— o se n’ha declarat una i no ho hem sabut vore—; però també el patiment, amagat, de tantíssimes dones consumides en tristes cabòries, com fa 1500 anys. I el 25 de novembre, serà un recordatori per a la desesperança, la resignació, un avís per a que seguim amb la revisió dels papers que ens assignen, però també una jornada per a la reivindicació i el moment de mirar cap al futur amb esperit de lluita.  Perquè nosaltres volem veure la llum, mentre juguem a jocs que ens conforten i passegem entre virolades pintures, allunyades de tan tristes cabòries.


Ací podeu vore la història de les Mirabal


divendres, 6 de novembre de 2015

Maleïdes bruixes!! De Marxa a Madrid, 7N



“Les dones donen la vida, les mans de les dones guareixen i preparen aliments; en elles hi ha alguna cosa màgica, quasi divina.”
Teresa Vinyoles Vidal


Em va commoure una informació que vaig llegir en la xarxa fa ben poc segons la qual encara moren més de 100 dones a l'any acusades de bruixes. Afegia la informació el cas d’una dona Poni Orang de 63 anys decapitada fa poc en algun racó perdut de la Índia— tremole!! quan pense en les dones allí— a qui havien acusat de ser la causa de malalties i sofriments entre el veïnat.  Segons Ángel Gómez Fuentes, corresponsal en Roma de l’ABC i redactor del text, en els homicidis perpretats sota l’acusació de bruixeria s’amaga una “una despiadada lucha por las tierras”, la de les bruixes, clar!. Matar, decapitar i cremar, una dona acusada de bruixa, a finals del segle XVIII costava 75 florins alemanys, que li pagaven al seu botxí. A Toldina, com es coneixia la italiana decapitada el 1716, confesar que tenia tractes amb el dimoni des dels 13 anys, li costà la vida.


Sembla que Toldina, o Poni Orag formen part d’una llarga llista de dones assassinades pel poder, per la repressió, pel patriarcat, per la venjança, perquè sí…llarguíssima perquè és una llista de 9 milions de noms de dones, majors, independents, lidereses. Les bruixes que durant 200 anys, entre els segles XVI-XVII, segons explica Montserrat Barba Pan experta en Feminisme, van ser perseguides en Europa i en els EEUU, una persecució lligada a un sistema econòmic en el qual “l’Església i l’Estat imposaren un codi moral i un règim de possessió de les terres”.  Fa quatre dies, en comptes de bruixes, el “poder” les anomenà “roges””separatistes” “mestres” “republicanes”, i també les mataren. I van ser els mateixos. Però les maleïdes bruixes no són fàcil de derrotar!


A la ciutat de València cremar bruixes també era un espectacle que comptava amb la presència del poble, el virrei, o la virreina, l’arquebisbe, els canonges, el Sant Ofici—la Inquisició instaurada pels Reis Catòlics el 1480, i que quan la derogà Maria Cristina el 1834, tenia una llista pròpia que superava les 200.000 víctimes, algunes valencianes—. Tanqueu els ulls, davant la porta dels Apòstols, la mateixa porta que uns quants anys després vora com cremen el cadàver de Blanca March i Maçana , la mare de Lluís Vives, Elionor està vençuda. Avança cap a la pira una dona de 47 anys, rica de cuna, Elionor Esparza de Alcañiz, condemnada a morir cremada viva per «pertinaz, negativa y relapsa», és un 19 de setembre de 1505, la seua família es va convertir al cristianisme; el seu marit, Lluís Alcanyís “inspector vitalici dels ferits de la ciutat” per designació reial acabarà com ella. Vint anys han estat interrogant els inquisidors Elionor, ara sí ara també, fins que desesperada s’ha acollit a l”edicte de gràcia”, un parany que anuncia perdó si confesses. Una confessió feta sota tortura, després de 19 mesos d’interrogatoris i empresonament en condicions inhumanes. Ara la cremaran viva.

María de Barnechea només parlava basc i caigué en mans de la Santa Inquisició, estava prenyada i parí, li llevaren el fill i començà el procés. María, partera i basca, només parlava basc i el tribunal demanà un traductor, acudí, era un frare dominic. Negava la bruixa haver mantingut relacions carnals amb el dimoni, però al sisé interrogatori decidiren que era bo que la mare de la bruixa, Catalina, fora torturada davant la filla, que decidí parlar. Però només sabia basc i el seu traductor, va pensar que com ella només sabia basc no podria entrendre què traduïa el malparit dominic. Així que quan Maria de Barnechea explicà que uns frares l’havien feta beure i “vaig perdre les forces, però m’hi veia bé, encara que no podia parlar i m’agarran i em portaren a la capella del convent i em deixaren nueta i n’hi havia molts frares, i…” l’amic dels seus amics, declarà que el dimoni era el pare del fill de María. I així aquella dona, tornà a ser violada per un frare malparit que a més a més de basc, sabia castellà.


No hem de consentir que la vida i la mort de les dones, de les de hui, de les d’ahir com Elionor Esparza de Alcañiz, María de Barnechea , Toldina, Poni Orag, Blanca March i Maçana estiga en mans dels fanàtics que s’amaguen darrere d’un washapp, d’un tribunal, d’una amenaça o d’una mentida. Dissabte 7 de novembre a Madrid, mentre encara dura el temps de Samain, el temps fora del temps, obrirem les portes del món,  perquè les maleïdes bruixes ens acompanyen. I serem invencibles.