#25N: entre les tristes cabòries i les virolades pintures

Donuetes de Manola Roig

“El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval”

Divulgamat

El 19 d’octubre de 1999, les Nacions Unides van instituir la celebració mundial del 25 de novembre, com a Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les dones, una data  assenyalada l’any 1981, en Bogotà, per les participants en el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe. Però, què o a qui es recordava eixe 25 de novembre? Es recordava un acte de terrorisme d’estat en forma de violència de gènere, però també l’esperança que les pitjors situacions poden redreçar-se. La celebració té el seu origen en el brutal assassinat de Minerva, Patria i Maria Teresa, que s’oposaren al dictador Rafael Trujillo. Les Mirabal, tres germanes joves i compromeses amb la llibertat i la justícia, perseguides, empresonades i, definitivament, assassinades, pels sicaris de Trujillo el 25 de novembre de 1960 quan tornaven de visitar els seus marits, empresonats per la dictadura. I el dictador i els sicaris i els còmplices van disfressar d’accident la mort a bastonades de les joves, i la mentida encengué una reacció que acabà amb el dictador en un any.

Però, hui també és el dia de les catalinetes, la festa de Santa Caterina d’Alexandria, patrona de les xiquetes. Una versió “sagrada” d’aquella Hipàtia a qui els poderosos cristians mataren per desobedient, i per no voler-se batejar, i per defensar la raó, contra la fe. Círil, sant i patriarca d’Alexandria, “doctor de l'església, pilar de la fe”, sospitava d' aquella dona impertinent, que paga amb la mort, per ser lliure i no sotmetre’s. Així un grup de cristians "fanàtics" la van assaltar i se la van endur dins d’una església, la despullaren i la van matar. Humiliació i venjança. Les mans, les dels fanàtics, la sentència la de la mateixa església. Més dictadors, i més sicaris. 

Santa Caterina de Zurbaran

No obstant això, els poderosos cristians, decidiren quedar-se el model de la dona desafiant i convertir-la en verge i després en martir i batejar-la, sense escrúpols. Més violència d’estat en forma d’usurpació d’identitat, de robatori  i manipulació d’un relat de vida. Ni morta la deixaren descansar. I s’inventaren un martiri amb miracle, per a la santa: una roda plena de punxes que, no obstant, no la va ni tocar. I per acabar la festa, algú trobà el cos incorrupte d’una jove en la muntanya del Sinaí i li van adjudicar un nou cos, però incorrupte, a qui ja tenia una nou nom i una nova vida més d’acord amb les seues lleis. 

I aquelles despulles, convertides en relíquies, que ocultaven una cruel història de manipulació i crueldat, van ser transportades a Europa, pels croats. I la nova Hipàtia-Caterina acabà convertida en una santa popular, lligada als contes de les filoses i a l’auxili per la mort sobtada —com la Bella dorment—. I per eixa raó, imagine, hui, 25 de novembre, les criatures en Sueca, ignorants de tanta maldat, mengen rotllets d’anis, que tenen la forma de la roda del martiri de la santa, i canten —beneïda ignorància— una peça popular partidària del “palo” per a les xiquetes desobedients: Les catalinetes mengen culleretes, els catalinots, mengen cullerots,/Clots, clots/Santa Catalina, ora pro nobis, santa Filomena, miserere nobis/ Sant Antoni dels porquets, als xiquets uns dinerets/ I a les xiques una surra  / p’a que vagen a costura.

Mª Àngels Anglada va traduir uns versos d’Agatias l’Escolàstic, nascut l’any 536 a una ciutat persa, i educat a Costantinoble, que contenen el lament de les dones del seu temps, però que serviria per a les dones del nostre temps. Per a moltíssimes de les dones del nostre temps, però sobretot, per a descriure el que moltíssimes de les lleis i dels actes dels hòmens, poderosos o no tant, fan per nosaltres. 

Els xics no tenen la mateixa dissort que a nosaltres,

dèbils xiques, ens ha tocat.

Ells tenen companys, amb els quals

bescanvien les penes amb paraules confiades,

es lliuren a jocs que els conforten 

i enmig dels carrers passegen mirant virolades pintures;

nosaltres, en canvi ni el dret no tenim de veure la llum,

ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries

Les conseqüències del que diuen, escriuen i fan els hòmens poderosos, o del que no fan, o no diuen o no escriuen, acaba formant part de l’estadística que va carregant-se de dones mortes a mans d’hòmens que pensaven que tenien dret, o que sabien que algú molt poderós i influent els havia dit que tenien dret, o que pensaven que obtindrien el perdó, o que intuïen que entendrien les seues raons, o que pensaven que podrien traure’n profit, o que pensaven que algú ho havia de fer perquè sí, perquè amb eixa llengua algú l’ha de fer callar, o perquè què s’ha pensat esta que té dret a tot….

Resultat, un llistat inacabat, inacabable, imcomplet, esfereidor de dones mortes, sense cap guerra declarada— o se n’ha declarat una i no ho hem sabut vore—; però també el patiment, amagat, de tantíssimes dones consumides en tristes cabòries, com fa 1500 anys. I el 25 de novembre, serà un recordatori per a la desesperança, la resignació, un avís per a que seguim amb la revisió dels papers que ens assignen, però també una jornada per a la reivindicació i el moment de mirar cap al futur amb esperit de lluita.  Perquè nosaltres volem veure la llum, mentre juguem a jocs que ens conforten i passegem entre virolades pintures, allunyades de tan tristes cabòries.

Ací podeu vore la història de les Mirabal

Maleïdes bruixes!! De Marxa a Madrid, 7N

“Les dones donen la vida, les mans de les dones guareixen i preparen aliments; en elles hi ha alguna cosa màgica, quasi divina.”

Teresa Vinyoles Vidal

Em va commoure una informació que vaig llegir en la xarxa fa ben poc segons la qual encara moren més de 100 dones a l'any acusades de bruixes. Afegia la informació el cas d’una dona Poni Orang de 63 anys decapitada fa poc en algun racó perdut de la Índia— tremole!! quan pense en les dones allí— a qui havien acusat de ser la causa de malalties i sofriments entre el veïnat.  Segons Ángel Gómez Fuentes, corresponsal en Roma de l’ABC i redactor del text, en els homicidis perpretats sota l’acusació de bruixeria s’amaga una “una despiadada lucha por las tierras”, la de les bruixes, clar!. Matar, decapitar i cremar, una dona acusada de bruixa, a finals del segle XVIII costava 75 florins alemanys, que li pagaven al seu botxí. A Toldina, com es coneixia la italiana decapitada el 1716, confesar que tenia tractes amb el dimoni des dels 13 anys, li costà la vida.

Sembla que Toldina, o Poni Orag formen part d’una llarga llista de dones assassinades pel poder, per la repressió, pel patriarcat, per la venjança, perquè sí…llarguíssima perquè és una llista de 9 milions de noms de dones, majors, independents, lidereses. Les bruixes que durant 200 anys, entre els segles XVI-XVII, segons explica Montserrat Barba Pan experta en Feminisme, van ser perseguides en Europa i en els EEUU, una persecució lligada a un sistema econòmic en el qual “l’Església i l’Estat imposaren un codi moral i un règim de possessió de les terres”.  Fa quatre dies, en comptes de bruixes, el “poder” les anomenà “roges””separatistes” “mestres” “republicanes”, i també les mataren. I van ser els mateixos. Però les maleïdes bruixes no són fàcil de derrotar!

A la ciutat de València cremar bruixes també era un espectacle que comptava amb la presència del poble, el virrei, o la virreina, l’arquebisbe, els canonges, el Sant Ofici—la Inquisició instaurada pels Reis Catòlics el 1480, i que quan la derogà Maria Cristina el 1834, tenia una llista pròpia que superava les 200.000 víctimes, algunes valencianes—. Tanqueu els ulls, davant la porta dels Apòstols, la mateixa porta que uns quants anys després vora com cremen el cadàver de Blanca March i Maçana , la mare de Lluís Vives, Elionor està vençuda. Avança cap a la pira una dona de 47 anys, rica de cuna, Elionor Esparza de Alcañiz, condemnada a morir cremada viva per «pertinaz, negativa y relapsa», és un 19 de setembre de 1505, la seua família es va convertir al cristianisme; el seu marit, Lluís Alcanyís “inspector vitalici dels ferits de la ciutat” per designació reial acabarà com ella. Vint anys han estat interrogant els inquisidors Elionor, ara sí ara també, fins que desesperada s’ha acollit a l”edicte de gràcia”, un parany que anuncia perdó si confesses. Una confessió feta sota tortura, després de 19 mesos d’interrogatoris i empresonament en condicions inhumanes. Ara la cremaran viva.

María de Barnechea només parlava basc i caigué en mans de la Santa Inquisició, estava prenyada i parí, li llevaren el fill i començà el procés. María, partera i basca, només parlava basc i el tribunal demanà un traductor, acudí, era un frare dominic. Negava la bruixa haver mantingut relacions carnals amb el dimoni, però al sisé interrogatori decidiren que era bo que la mare de la bruixa, Catalina, fora torturada davant la filla, que decidí parlar. Però només sabia basc i el seu traductor, va pensar que com ella només sabia basc no podria entrendre què traduïa el malparit dominic. Així que quan Maria de Barnechea explicà que uns frares l’havien feta beure i “vaig perdre les forces, però m’hi veia bé, encara que no podia parlar i m’agarran i em portaren a la capella del convent i em deixaren nueta i n’hi havia molts frares, i…” l’amic dels seus amics, declarà que el dimoni era el pare del fill de María. I així aquella dona, tornà a ser violada per un frare malparit que a més a més de basc, sabia castellà.

No hem de consentir que la vida i la mort de les dones, de les de hui, de les d’ahir com Elionor Esparza de Alcañiz, María de Barnechea , Toldina, Poni Orag, Blanca March i Maçana estiga en mans dels fanàtics que s’amaguen darrere d’un washapp, d’un tribunal, d’una amenaça o d’una mentida. Dissabte 7 de novembre a Madrid, mentre encara dura el temps de Samain, el temps fora del temps, obrirem les portes del món,  perquè les maleïdes bruixes ens acompanyen. I serem invencibles. 

Cherchez la femme, també als mitjans de comunicació

Vaig participar com atenta espectadora en la Jornada que l’Ajuntament de Gandia organitzà dimecres 9 de setembre amb la col·laboració de la Unió de Periodistes de València, jornada acollida al projecte DAME, un projecte europeu adreçat a promoure la visibilització de les dones en tots els àmbits de les activitats humanes. Bravo! La Jornada me la vaig prendre com la pastilla per al control del sucre, la tensió o el hipotiroidisme, una nova profilaxis per refer la meua mirada sobre les coses, i aplicar sempre que puga la mirada de gènere. Afegiu a estes raons la possibilitat, sempre plaent, de xarrar amb una bona amiga, una escriptora amagada en el seu món, una “tirantiana” de socarrel, i comprendreu per quines raons pugí al tren de Cullera-Gandia un dimecres a les 3 de la vesprada en acabar la meua jornada laboral.

El títol excità la meua curiositat Una mirada de gènere als Mitjans de comunicació, però també, o sobretot, la va excitar la llista de ponents, una llarga llista de dones valencianes lligades al periodisme i a la política, que no sempre es poden sentir en espais de reflexió institucional i/o acadèmica. De fet, segons el Consell Audiovisual de Catalunya, l’aparició de dones en TV representa només un 28% de l’espai dels mass media i només recorren a un 9% d’expertes, en femení. Per tant el món dels mitjans de comunicació continua sent dels hòmens i “sus cositas”. I si, com explicà una magnífica alcaldessa socialista, Diana Morant, tot citant Umberto Eco, “El que no apareix als mitjans de comunicació no existeix”, l’anomenat quart poder segueix controlat pels hòmens i la seua vara de medir el món. Una vara que, com afirmava Isabel Olmos, subdirectora del Levante-EMV, seguix marcant un model de professió definida amb paràmetres dels segle XIX i que obliga a les dones, en paraules de la fotografa Eva Mañez, a no tindre vida privada. Per acabar destapant amb Macu Gimeno, carregada de dades esfereidores, que la maternitat és una font de problemes per a les dones que se n’ixen del camí marcat des del poder.

He de confessar que també m’hi empenyé a l’acte el meu estat actual, un estat que no sé ben bé si anomenar “estupefacció de gènere”, “ignorància climatèrica” o “adultesa combativa”. Este estiu m’he fet major-adulta, en el sentit més popular de l’expressió, i he caigut de la figuereta. He començat a qüestionar tot —poc— el que sé, perquè he vist clarament que el que “sé” ignora i margina les dones. Sóc una víctima més de l’establisment patriarcal, androcèntric, que ens ha fet creure i ens ha ensenyat que dones artistes, científiques, santes, heroïnes, escriptores, compositores, fotógrafes, oradores, polítiques, o periodistes n’hi ha ben poques, i les que “fan faeneta” pròpia dels varons tampoc no són tan d’allò, per això les publiquen menys i guanyen menys premis, i normalment ocupen una vice-direcció, sots-secretaria, secretaria. Això mentre viuen, perquè quan moren, procuren oblidar-les —no, soterrar-les—. Exagere? Ni pensar-ho!

Ignorava que existiren tantes dones amb un cert poder als mitjans de comunicació tot i que em considere una dona informada i de sensibilitat feminista: Isabel Olmos, periodista i subdirectora del diari Levante-EMV; Mariola Cubells, periodista i analista de televisió; Maria José Grimaldo, periodista i subdirectora de Las Provincias; Macu Gimeno Coordinadora de l’àrea de Dones de la Intersindical Valenciana; Eva Mañez, fotògrafa freelance de premsa i gerent de Foto Agència València; Marina Vallés, subdirectora de Radio Gandia Cadena SER; Alicia Izquierdo, regidora Delegada de Polítiques Econòmiques i d’Innovació; Cristina Chirivella, Secretària General de la Unió de Periodistes Valencians, assessora premsa Grup Compromís Ajuntament de Paterna.

Amparo Garcia, Vice Presidenta de la Unió de Periodistes Valencians, periodista/community manager en el grup de Comunicació Grupo R Valencia; VioletaTena, vocal de la comissió executiva de la Unió de Periodistes Valencians i redactora de la Revista 'El Temps’. Escoltar-les va ser com un gran regal per començar el curs i reprendre forces i l’esperança que guanyarem la guerra, tot i que cada dia perdem una batalla, quan perdem una dona a mans d’un agressor.

Cada notícia que escolte, mire, llegesca, recordaré a Violeta Tena explicant com les fonts d’informació segueixen sent masculines i són els hòmens els generadors de notícies. Només acabe de redactar este text buscaré el Decàleg de l’Associació de Dones periodistes que cità Elena Cívico, en una magnífica intervenció. Cada matí, en escoltar a Pepa Bueno, tornaré a escoltar la càlida veu de Marina Vallés reivindicant el paper de les professionals de la ràdio, i fent-nos saber com la majoria de les redaccions de La Safor estan conformades per dones, tot i que les direccions, no. Però sobretot i encara que com Marina Cubells tinc més dubtes que certeses, intentaré mirar i buscar on estan les dones que m’han amagat i m’amaguen cada dia, les que m’han precedit o les que viuen amb mi; refaré la meua pròpia genealogia i el meu relat de vida per avançar buscant sinèrgies i re-explicar-me el món i les meues prioritats. Buscaré la dona, perquè tot i que me l’amaguen, ara sé que està ací.


Ací està l'article publicat a La Veu http://opinions.laveupv.com/rosa-roig-celda/blog/5983/cherchez-la-femme-esta-aci

ÉS DONA? ESBOREM EL QUE DIU

Atena, deessa de la saviesa. Manola Roig

Damnatio memorae és una expressió llatina que s’usa quan s’amaga el rastre d’una persona, la seua imatge, els seus documents o les seues obres, perquè es considera que el seu record és un perjudici per a la seua família o per a l’estat —clar i català, per al poder—. A totes les dones, i especialment, a les que han destacat, o senzillament han “practicat” alguna de les ocupacions que els hòmens s’han reservat en exclusiva —artistes, científiques, descobridores, constructores, lluitadores, sanadores, escriptores, místiques, governants— se’ls ha aplicat per “raó d’estat” o per just dret de conquesta una autèntica i continuada Damnatio memorae per raons de gènere. O com diríem jugant amb un conegut aforisme fusterià, “És dona? esborrem el que diu”.

Diu Montserrat Roig que només qui posseeix les paraules posseix l’univers, i cada dia que passa, i per a mi ja n’han passat bastants, n’estic més convençuda que a les dones, que vam ser les primeres en usar la paraula per parlar amb la serp —la tradició cultural-cristiana diu— se’ns va castigar apartant-nos de les trones i de la posteritat. Ells, els hòmens amb poder i per extensió tots els que se senten amenaçats per les dones, i amenaçats de mil i una manera, proven d’esborrar el rastre que les obres de les dones deixen. Tenen por de perdre l’univers, ells que no l’han posseït mai! 

Les nostres paraules, els nostres actes de desobediència, les nostres obres són tan perilloses  que sempre n’hi ha qui s’interessa a borrar el rastre, el nostre, com siga. Però resultem difícils d’amagar. Hui toca recordar, a un grup bastant desconegut d’artistes catalanes i valencianes que van nàixer entre el 1800 i el 1939, el rastre de les quals que no trobareu fàcilment en els llibres de text, les històries oficials, les exposicions o els museus. Les coneixem gràcies al treball d’un grup  de dones i hòmens, entre els quals Vinyet Panyella, Marta Pessarrodona,  Núria Nardi, Lluïsa Julià i Neus Real, i que podeu consultar i completar a la Nadala 2005. Escriptores. Fundació Lluís Carulla i al  Diccionari “Ràfols” d’artistes contemporanis de Catalunya i Balears. 

Com explica d’una forma incontestable Montserrat Palau a, Dones, històries literàries i cànon “Les històries de la literatura, com és el cas de la catalana, han estat i són en molts casos un llarg inventari d’autors. De tant en tant, i en les més completes, hi apareixen algunes autores: les trobairitzs, Isabel de Villena, Estefania de Requesens o Pilar Maspons, fins a arribar als noms indiscutibles de Caterina Albert i Mercè Rodoreda.Tanmateix, la seva presència hi és ben minsa i escadussera.”. Perquè —i açò ja és de la meua collita— la Damnatio memorae també es practica entre nosaltres. I tant, mi querida amiga i refent aquell conegut aforisme del meu estimat Joan Fuster, que alhora era una broma sobre l’aforisme d’aquell capella: “És català, Déu li do glòria” que es convertí en un “És català, veja’m que diu” i que ben bé es pot refer en un “És dona? Esborrem el que diu”.

Com algú ha esborrat de les històries oficials els noms i les obres de: 180….Isabel de Villamartín Escriptora; 1811 Maria Josepa Massanés Escriptora; 1827 Victòria Peña Escriptora;1841 Maria de Bell-Lloc Escriptora; 1845 Dolors Monserdà Escriptora;1865 Carme Karr Escriptora, Emilia Sureda Escriptora; 1869 Caterina Albert ( Víctor Català) Escriptora; 1876 Pilar Montaner Maturana- Pintora; 1877 Maria Domènech i Escaté Escriptora; 1893 Carme Montoriol Escriptora; 1892 Lola Anglada i Sarriera Il·lustradora; 1898 Carmen Osés Hidalgo Pintora; 1899 Aurora Bertrana Escriptora; 1901 Eugènia Millioud Gran Pierre Pintora; 1904 Anna Murià Escriptora, Rosa Mogas Llubià Pintora; 1907 Maria Teresa Vernet Escriptora; 1908 Mercé Virgili Giol Pintora; 1910 Rosa Leveroni Escriptora , Rosa Maria Arquimbau Escriptora, Elvira Augusta Levi Escriptora; 1911 Maria Rosa de Navas Escuder. Pintora, Leonor Muñoz Lavista Pintora; 1912 Angeles Santos Torroella Pintora; 1914 MAria Doménech. Escriptora, Concepció G. Maluquer. Escriptora, Àngels Noble MIlans Pintora, Mercé Llimona i Raymat Il·lustradora; 1915 Nieves Ortiz Comellas Pintora; 1916 Emilia de Torres Profitós Pintora; 1918 Maria Aurèlia Capmany Escriptora, Teresa Volosín Pintora; 1922 Maria Teresa Pascual ( Tessian)  Pintora, Àngels Pedreño MArtínez Pintora, Francesca Plasa Dolç Pintora; 1921 Isabel Serra Canal Pintora; 1923, Maria Assumpta Ortadó i Maymó Gravadora de cristall i esmaltista, Francisca Morell Molinas Pintora, Josepa Mestres Rodon Pintora; 1927 Pilar Serrano Misas Pintora, Lluïsa Torres Simón Esmaltadora; 1928 Roser Muntañola Inglada Pintora; 1929 Pilar Perella Blanch Pintora; 1930 Maria Àngels Anglada Escriptora; 1931 Maria Vich Nadal Pintora; 1932 Teresa Olle Sanromà Pintora i gravadora; 1934 Carme Solana Farré Pintora; 1940 Isabel Steva Hernàndez Fotógrafa.

Isabel de Villena: 5.000 paraules per a una lletra de batalla

Tres noms, una dona de Manola Roig

Jo sóc volonter faedora d’un altre llibre que serà com una lletra a so de batalla…

El 22 d’agost de 1497, fa més de 500 anys, s’acabà d’imprimir el text per a la reina Isabel de Castella, que, en la magnífica edició de la Institució Alfons el Magnànim anotada per Vicent Josep Escartí i amb una preciosa i precisa introducció de Pere Maria Orts que no oblida les reines i senyores del Casal d’Aragó, consta de 500 pàgines, per donar-hi cabuda a les 5.000 paraules —seguint l’estudi sobre la riquesa lèxica de l’obra d’Emili Casanova— que, com a dona culta, va usar Elionor d’Aragó i Castellà, coneguda com Elionor de Villena, Isabel de Villena, sor Isabel o l’abadessa de les clarisses del Monestir de la Trinitat, en el seu Vita Christi.

Ignorem quant de temps li costà a l’abadessa escriure “una vida de Jesucrist vista a través de les dones… en tot moment … hi ha una dona amb la qual es relaciona Jesús; en tot moment hi ha una dona els sentiments i les paraules de la qual resumeixen l'abast o la significació de l'episodi evangèlic”, segons Joan Fuster. Un text, per a defensar les dones, en el qual l’autora en paraules de Rosanna Cantavella el que farà “serà destacar-ne els passatges [de la vida de Jesús] que mostren la fermesa femenina, i de manera molt especial la fidelitat del col·lectiu de les dones en la Passió, front a la covardia i l'abandó dels deixebles barons ”.

Però també, i segons una interpretació interesantíssima de Miryam Criado per a qui, com jo, no creu en déu, però patix les conseqüències del discurs patriarcal de les religions, i de les societats un “Nou Testament” que incorpora la dona com un element central del discurs d’igualdat entre els éssers humans, “no solamente manipula sus fuentes para escribir su propia versión de los Evangelios, sinó que se apropia el discurso teológico al poner en boca de Dios y de Jesús su propia concepción de una cristología espiritual alternativa a la cristología patriarcal”. Déu i Jesús, parlen a través de la dona-Isabel, per afirmar sobre nosaltres “vos qui sou dona i per natura inclinada a tota virtut” o per advertir “los qui de dones malparlaran cauran en la mia ira … nengú no les pot enujar, que a mi no ofena molt”. Feminisme celestial en un llibre “sense massa precedents” que diu Fuster.

Portada del llibre amb l'escut abacial d'Isabel de Villena

Un text, ben documentat, que es mou al voltant d’una constel·lació de dones, autèntiques i inventades, reals, reials i al·legòriques, fruit del temps, i de les creences, de vides viscudes i de vides narrades, dones que són un col·lectiu, o dones que són un exemple, però totes unides per l’intent de menystenir-les i d’oblidar-les. Unes són les narrades per Isabel, com les dones de Jerusalem que ploren; les dones del Paradís; les santes dones de la Cort Celestial; les quinze virtuts; Maria, la Samaritana; Marta; la Cananea; la viuda caritativa; l’adúltera; les dues ambaixadores de Déu; Anna, la matrona; Maria Magdalena; Santa Anna; Maria la mare de Jesús i Eva. 

Les altres són les dones autèntiques que determinaren la vida i la posteritat d’Isabel de Villena. La primera de la llista és Maria de Castella, reina d’Aragó, l’única governant de la Corona que instal·la la cort a València per governar com a virreina des del Palau Real, ben a prop del convent que manà construir per allotjar una xiqueta de sang reial, però il·legítima. La reina es va fer càrrec d’Elionor d’Aragó als quatre anys, la crià, educà i construí un refugi terrenal per a la seua cosina, que començà a ser monja als quinze anys; de pare il·lustre però mort, criada sense mare —perquè encara ignorem qui la va parir i per quina raó i en quines circumstàncies l’abandona, si és que ho va fer. 

Sor Isabel de Villena era tia de la reina Isabel de Castella, la Catòlica, la segona dona de la llista. Tot i ser de llengua castellana s’interessà per un text en valencià i va ser la causa que, set anys després de la mort de l’abadessa, s’imprimira un llibre que, com Albert Hauf explica, va tindre més èxit editorial que el Tirant. Encara hem de parlar  d’una tercera dona lligada al Vita Christi,  és l’abadessa sor Aldonça de Montsoriu, que tragué del refectori el text per “impremptar-lo” per a una reina, i “… per a tots los qui en aquesta breu, enutjosa e transitòria vida viuen”.

I l’última dona, Carmelina Sànchez Cutillas, autora de la carta apòcrifa d’Isabel de Villena, de la qual forma part la cita que encapçala l’article, i que aporta la visió que crec que més s’ajusta a la revisió-reivindicació que la dona, Elionor d’Aragó i la seua obra mereixen. En definitiva, una autèntica “lletra a so de batalla” com afirma la gran Carmelina, oblidada també, que escolta les veus del passat per reinterpretar-les des de noves perspectives, quan es fa passar per transcriptora d’un text medieval retrobat de sor Isabel de Villena, i escriu una carta A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat cara cosina nostra (1981), que es conserva a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu en l’Arxiu Carmelina Sánchez-Cutillas.

Carta apòcrifa de sor Isabel de Villena,
autora Carmelina Sànchez Cutillas

I què li fa dir Carmelina a Isabel en eixa lletra de batalla?  “E és aytal, com lo dit mestre Roig diu al seu llibre que totes les dones són adúlteres e pecadrius e cantoneres e putanes e —alcavotes e de tota brutea plenes, tan carnalment com espiritual. E de les monges —sant Miquel beneït!— diu que som unes merdoses…sóc faent e lavorant un llibre pietós e doctrinal, e aixi mateix d’alta lloança a Maria. E lo dit llibre crearà confusió entre los homes fornicadors, car lloant la celestial Emperadriu de tot l’estol femení, rentar haurà los afronts rebut per les dones…”. 5.000 vocables per rentar els afronts, contra els 4.500 de l’Espill de Roig, segons Emili Casanova. 

Explica Teresa Vinyoles  que “la història de les dones és possible, … per mitjà dels rastres que ens han deixat amb les seues veus i els seus silencis, per mitjà d’una nova lectura de la història … però amb noves inquietuds i amb nous interrogants”. Sí, noves inquietuds i nous interrogants, però sense oblidar la pregunta de Cristine de Pisan, a qui la nostra autora segur que va llegir “No hauran de ser honrades totes les dones?”,  Isabel de Villena segur que sí, no en tinc cap dubte.

Lydia Cacho, Nadia Vera, Ruben Espinosa, la veritat com a forma de vida

Gravat de Manola Roig

En 2008 vaig poder veure, escoltar i saludar Lydia Cacho, va passar per València per arreplegar el Premi Llibertat d’Expressió que atorga la Unió de Periodistes. Havia sabut com havia denunciat la violació d’una xiqueta i havia descobert la xarxa de prostitució infantil lligada a zones turístiques; havia sabut com vivia cada dia en perill, amb por de ser assassinada, o raptada novament, o novament agredida sexualment, i m’havia impressionat. Escoltar-la, saludar-la, abraçar-la, veure la seua fragilitat i la seua fortalesa, una dona com tantes dones, però amb el poder de la defensa de la veritat, des de la paraula, m’havia impressionat. De fet, seguix impressionant-me i quan Lydia Cacho demana, a través d’Avaaz, que ens unim a una protesta contra l’assassinat de periodistes i activistes en Mèxic, ho hem de fer. Ella és una dona de frontera, en el seu cas entre la vida i la mort; mereix respecte, solidaritat i suport, de les que vivim sense por, o només amb pors menudes.

El 2 d’agost era notícia que Nadia Vera, activista, tres dones més i el fotoperiodista Ruben Espinosa havien estat assassinats. Feia poc Ruben havia afirmat en una entrevista La muerte escogió a Veracruz, la muerte decidió vivir ahí Segons El País  “El asesinato marca otro salto en la violencia contra periodistas por su crudeza y por suceder en la capita. En 2014 México fue el sexto país del mundo con más periodistas asesinados y el más mortífero del continente americano, según Reporteros Sin Fronteras. Ocupa el lugar 148 de 180 países en la Clasificación Mundial de la Libertad de Prensa, en el mismo escalón que Afganistán. El Gobierno mexicano ha registrado la muerte de más de 100 periodistas desde 2000. En lo que va de año, contando a Espinosa, ya han sido asesinados siete reporteros.”

Lydia Cacho, demana ara que ens afegim a la Campanya Internacional de denuncia que promou Avaaz. Jo ja ho he fet. Vosaltres ho podeu fer a l'enllaç:

https://secure.avaaz.org/es/ruben_global_journalists/?cLUQwbb.

Ella ho explica així en este article que no he volgut traduir i del qual transcric un fragment: “Rubén como otros colegas, hombres y mujeres, recibió ayuda de la organización Artículo 19 para huir de Veracruz a exilarse, y junto con valientes periodistas gráficos que se unieron en el grupo #FotoperiodistasMX, decidió no darse por vencido a pesar de las duras y reales amenazas de muerte que había recibido a lo largo de los últimos años por hacer un buen trabajo en Veracruz, todo está documentado...Rubén, como otras colegas, se vio forzado a emigrar a Distrito Federal, allí convivía con amigas cercanas, como la activista, artista y antropóloga Nadia Vera, perteneciente al movimiento #YoSoy132 de Xalapa.

Considérate enemigo del pueblo le dijo alguna vez el vocero del gobierno de Veracruz al impedirle la entrada a una conferencia de prensa en que el gobernador Duarte hablaría. Eso sucedió a partir de la publicación de una ya famosa portada de la revista Proceso en que Duarte aparece con un inquietante rostro que emana desprecio, portando una gorra policíaca…Una y otra vez le advirtieron a Rubén que ya no debía vivir en Veracruz, que estaba en la lista negra de los enemigos.

Rubén no tuvo tiempo de acudir a terapia para sentirse aliviado de su angustia, ni para explorar la ansiedad que le causaba escuchar a tantos y tantas colegas expresar sus miedos y las amenazas que reciben a diario por ejercer periodismo o activismo derechohumanista. Fue asesinado  junto con la defensora Nadia Vera, una joven valiente de voz sólida y mirada luminosa que confrontó al poder y las injusticias en Xalapa. Otras tres mujeres fueron victimadas con ellos con un arma 9mm de uso militar, con disparos limpios, firma característica de sicarios.

Sólo quien vive bajo amenazas sabe que el reloj marca las horas de forma diferente. No simplemente se vive el miedo propio, también acosa el duende de la autocensura que hace que nos preguntemos ¿de verdad valdrá la pena el riesgo por develar una tropelía más en un país de indignos gobernantes? Sólo para responder que siempre vale la pena decir la verdad, trabajar contra la ignominia, intentar construir un país en que valga la pena vivir, crecer, amar."

En 2010 Lydia Cacho, publicà un nou treball periodístic Esclavas del poder on explica com el tràfic de dones i xiquetes per a l’esclavitud sexual és un negoci mundial controlat per mafies del qual s’obté més benefici que del tràfic d’armes o de drogues. Seguix impressionant-me. 

"En España las mafias de la prostitución forzada dirigen 4.000 burdeles, con unas ganancias de 18.000 millones de euros al año. Hasta 1,39 millones de niñas y mujeres se convierten en esclavas sexuales cada año…Lo que la mafia vende es un poder transgresor y el encanto del dinero…Los propietarios  de los elegantes prostibares en México, Colombia y España, tienden sus redes entre las clases adineradas, hacen donativos a campañas políticas y proporcionan bienestar…

Los grandes empresarios y políticos prohiben el aborto e invierten dinero para legalizar la prostitución, pero en los guetos, ‘fuera de la mirada de las mujeres de bien’. Las quieren ocultas no porque sean mujeres de mal i ‘ensucien la ciudad’, sino porque la esclavitud precisa controles de poder. ...Las mafias siempre intentarán convencernos de que somos libres cuando esclavizamos a otras personas para nuestro consumo, y de que las mujeres son libres porque pueden elegir ser esclavas de sus clientes. Pero no solamente la izquierda y las feministas posmodernas compran este discurso, la derecha que bajo el crucifijo o la sotana goza de la prostitución más refinada también está encantada.

Los grandes lideres de las mafias compran, venden, maltratan o asesinan a mujeres de todas las edades… promueven diversas formas de prostitución y crean los escenarios adecuados para que el comercio sexual esté presente…el comercio sexual es, entre la venta de armamento y el comercio de drogas, el negocio más rentable del mundo. Adultas, niñas, adolescentes; las edades no importan mientras puedan ser controladas, utilizadas y sometidas por sus propietarios… A las mujeres y a las niñas se las compra, vende y regala, o se las secuestra, alquila, presta, viola, tortura y asesina”

La veritat no la poden matar, però ho intenten matant a qui la diu, i l’escriu encara que li coste la vida.

Dones artistes: afirmar-se/ arriscar-se, transgredir

El que explica Pepa Edo, a la seua Tesi Dones i ciutat a la Barcelona del segle XX, en parlar del context social de la primera generació d’escriptores catalanes contemporànies, finals del segle XIX, principis del XX, serveix fil per randa al que es podria afirmar sobre el contex social de totes les dones artistes: pintores, escultores, cantants, compositores; europees, ciutadanes d’una terra aparentment culta i civilitzada des dels temps dels grecs ( ei, i les gregues?) i valencianes, que nàixen i/o viuen al País Valencià, que tant les ha oblidades—. Reprenent el fil, afirma la professora Edo “ El primer context social està marcat per la desigualdat política i educacional, per la subordinació femenina basada en el dret i la seva oberta discriminació laboral…” i segueix donant-nos les pautes sobre quin era el model cultural i ideòlogic d’aleshores —atentes a les semblances amb situacions del segle XXI-, perquè era un model que “consolidava la divisió …de l’esfera pública per a l’home, és a dir, producció, la cultura, i la política, i a les dones se les relegava a l’esfera domèstica-privada, a la llar, i la família, ja que la seva principal funció serà la de mare i esposa…”. 

Què passa quan les dones senten la necessitat de l’art? Què passarà quan algunes senten que necessiten l’art? En el segle XIX, en el XX o ara mateix. Les artistes, en Europa, o ací, són artistes que, seguint a Pepa Edo “viuen i escriuen en un context social marcat per una forta misogínia, …en aquella època ser una dona de lletres significava arriscar-se, i alhora, afirmar-se en contra de la norma establerta i , a més, servir d’exemple…”

Com descriu a la perfecció Laura Freixas “ Existeixen múltiples manifestacions...tant en la tradició literària catalana com en la castellana, que reflecteixen l’hostilitat contra les dones que escriuen, llegeixen, pretenen ser cultes o, senzillament, parlen…en aquest context el sol fet d’escriure -pintar, esculpir, cantar, compondre- significava un acte de compromís, un acte de rebel·lia, una transgressió contra aquella societat—contro totes les societats pensem d ara nosaltres— que assignava un espai limitat per a elles….” Una frontera que no havien de transpassar.

L’any 1980  Marguerite Yourcenar era elegida membre de l’Acadèmia Francesa, la primera dona en 350 anys..Teofilo Sanz explica que alguns membres s’hi oposaren amb vehemència a la seua candidatura per ser dona. Levy Strauss “perquè no es canvien les regles de la tribu” i l’escriptor Albert Cohen que argumentava si em permeteu la ironia , que una dona gorda i lletja, no pot tindre qualitat literària.

La dona gorda i lletja, aprofità el discurs d’entrada a l’Acadèmia retrasmés per Eurovisió, i amb l’assistència de més de 500 persones convidades i la presència del president de la República, per ironitzar assegurant que el seu ego se sentia: 

“aixoplugat, acompanyat per un grup invisible de dones que segurament haurien hagut de rebre abans que jo i ja fa anys aquest honor, fins al punt que estic a punt d’eclipsar-me i deixar passar les seues ombres”.

Imitem la Yourcenar, i deixem entrar les ombres de les dones que haurien d’haver passat per ací —enteneu amb visió global— i eclipsem-nos!!!

Nota final:

Si voleu vore com entra l'escriptora envoltada de "talents masculins" mireu el video de la UNED, ix un moment, però és l'únic document sonor que he trobat.

I si voleu consultar un document sonor curiós, que està al nostre abast gràcies a un projecte interesantíssim de la Universitat d'Alacant, que recupera un "programa de entretenimiento dedicado al público femenino", ací teniu Cita en París fent un perfil de l'autora i una entrevista a Silvy Vartan. Nyas, coca! 

3 d'agost DONES ÚNIQUES, PLECS INIMITABLES

“Imita, imita sense escrúpols perquè no ho aconseguiràs mai. Com més fidel siguis al model que estimes, més seràs tu mateixa”

Mª Aurèlia Capmany

Ignorem si quan el 3 d’agost de 1492 les caravel·les que van descobrir Amèrica, sarparen des del port de Palos de la Frontera, Huelva, a bord viatjaven dones. De la mateixa manera que ningú ens ha contat com va ser la vida de les dones en l’aventura de “conquerir” Amèrica, ni com van ser la vida de les dones indigenes, "gràcies" als conqueridors. Encara que només pensar-ho em fa feredat, però estaria bé que ens ho contaren. També estaria bé disposar de relats de vida, narracions quotidianes, sobre com canvia el dia a dia, menjar, netejar, sobreviure, estimar, tindre cura, educar,  a partir del 3 d’agost de 1914, quan Alemanya declara la guerra a França i Europa esdevé territori de Guerra Mundial, la primera.

Mentre esperem eixa nova manera de contar la història de les guerres i les conquestes. sense tants herois i protagonistes masculins entre canons i grans principis territorials, hui al post de Dones úniques, recordem la valentia, la decisió, l’estima i l’admiració i uns plecs inimitables.

Isabel Vilà i Pujol, una mestra, activista, lluitadora i valenta, la primera sindicalista catalana, nascuda el 1843 - Calonge (Baix Empordà). Mireu el relat de vida que publica la REvista de Girona el 2001. 

I també recordem a Maria Aurèlia Capmany i Farnés, escriptora i activista cultural, nascuda el 1918 - Barcelona (el Barcelonès). També recordem Marguerite Duràs, l’única autora que traduí Capmany al català : “el 1965 traduí de l’autora francesa nascuda a la Cotxinxina (actualment Vietnam) Un dic contra el Pacífic per a Edicions 62. Marta Pessarrodona en el pròleg de l’edició de 1994 sosté que la versió de Capmany «va saber —i sap— apropar la passió continguda de l’autora». Publicada a París el 1950, Un dic contra el Pacífic és la primera novel·la rellevant de Duras, preludi de l’obra posterior, que culminarà amb l’edició de L’amant el 1984 (un any després traduïda al català per Marta Pessarrodona), amb un èxit comercial aclaparador, que, a més, li reportà la concessió del Premi Gongourt. No sabem quin element de la vida o l’obra de Duras va atreure més Capmany per decidir introduir-la al públic català: potser el desig i la follia dels protagonistes, potser les terres exòtiques on ocorren els fets, potser la riquesa i el desequilibri de les relacions...; potser el simple encàrrec editorial…" 

Però sobretot recordem la passió que Mª Aurèlia Capmany sentia per Virginia Woolf, tot i que deixa que la traduira Maria Antònia Oliver, autora d’un magnífica novel·la Crineres de foc. La Capmany homenatjà la Woolf, amb la novel·la Quim/Quima que imitava l’Orlando  -aquell personatge que canvia de sexe al llarg de la narració- . “A Quim/Quima Capmany obre la novel·la amb una carta que dirigeix a l’autora anglesa i en la qual justifica que el/la protagonista del llibre és un calc del seu Orlando. Capmany hi transcriu les paraules següents: «Imita, imita sense escrúpols perquè no ho aconseguiràs mai. Com més fidel siguis al model que estimes, més seràs tu mateixa. Pots repetir tranquil·la el mateix vestit, la roba dibuixarà sobre el teu cos uns plecs inimitables, i el perfum, el mateix perfum sobre la teva pell bruna farà una altra olor» (1991:

Icona russa

Acabem les Dones úniques de hui amb Salomé, diu Vikipèdia  “A l'Evangeli grec dels egipicis (primera meitat del segle II), Salomé apareix com a deixeble de Crist. Ella li demana fins a quan existirà la mort, i ell respon: "Mentre les dones pareixin", i Salomé diu: "Llavors he fet bé en no parir”….Existia una tradició entre autors del segle II que hi havia hagut uns ensenyaments secrets que havia transmès "Salomé la deixeble seguidora de Jesús. En la llegenda medieval de les Tres Maries (Maria Jacobé, la mare de Jaume, d'Alfeu, Maria Salomé i Maria Magdalena) es narra que, amb altres seguidors de Crist, van marxar en un vaixell i van arribar a les costes de Provença, al lloc de Les Santes Maries de la Mar, on són venerades”. He llegit en alguna part que els evangelis expliquen amb detall que Jesús va ser seguit per moltes dones i va viure’n envoltat d’elles, També que dues dones formaven part dels apòstols, Salomé i Maria Magdalena. Per quina raó només han quedat apòstols-hòmens, és una pregunta que també s’hauria de contestar.

MARIA MALIBRAN, la força d’una veu

MARIA MALIBRAN 1808 Mezzo-Soprano

Maria Malibran el era el nom artístitc de Maria Felicia Garcia Sitches. Havia nascut a París el 24 de març del 1808. Era filla del compositor, tenor i mestre de bel canto andalús Manuel García i de la soprano Joaquina Sitches. Amb sis anys, començaria a rebre les primeres classes de cant, amb el seu pare, el seu únic mestre..que havia vist tantes possibilitats en aquella veu àgil i dúctil de la seva filla, que la va sotmetre a una disciplina d’aprenentatge ferotge i gairebé obssessiva. Maria va patir el maltractament de son pare i, després, el del seu primer marit, un banquer arruinat per a qui va haver de treballar molt i a qui acabà passant una pensió.

I Maria va cantar Casta Diva, una de les peces més conegudes de  l’òpera Norma, del compositor Vincenzo Bellini. En l’estrenà de l’Scala de Milà el teatre estava ple des de les dues del migdia i el triomf va ser apoteòsic. Trenta vegades va eixir a saludar i 12.000 persones l’acompanyaren des del teatre fins el Palazzo Visconti.

Malibran es va convertir per la seua virtuosa i càlida veu de mezzo-sopranno, per la seua sublim actuació en el primer mite romàntic de l’òpera. El públic l’adorava, era intel·ligent, preciosa, seductora i la seua manera de viure i de cantar va ajudar a transformar l’estètica del cant i la visió de la societat cap als artistes. Tenia una gran facilitat per les arts, pintava, es dissenyava ella mateixa els vestits, cantava i componia, va escriure una trentena d’àries i romances i els grans compositors de l’època escrivien per a ella. La seua vida es va convertir en el punt de mira dels diaris de l’època.

En setembre de 1836 va caure del cavall, estava embarassada, però no va voler anul·lar els concerts. Dos dies més tard caigué a terra durant un dels recitals, la mort va ser instantània. Tenia 28 anys. Al seu funeral en la catedral de Mánchester assistiren més de 50.000 mil persones.

Per si voleu sentir Casta Diva, en versió d'una jove soprano de Kazan, filla d'una dona dedicada a la música, Aida Garifullina

Per si voleu saber més coses d'ella:

Femení i Singular, Catalunya Clàssica

2 d'agost. Dones úniques: mares i filles

El 2 d’agost de 1934 Adolf Hitler va assumir la presidència de la República de Weimar, quedava poc de temps perquè l’horror s’instal·lara en Europa, poc de temps per a que passaren per Ravensbrükc, el camp de concentració de dones més gran ubicat en territori alemany, aproximadament 132.000 dones i criatures. Com la suecana Virtudes Cuevas Escrivà, a qui recordem.

Ja hem avisat que recuperarem dones i vides, des de la nostra visió, hui hem triat la sensibilitat i la manera de viure i veure la maternitat de forma diferent: mares i filles, dides i xiquetes. Santes apòcrifes, mares forçades, dones amagades.

Margarida d'Antioquia, màrtir (305); suprimida del Calendari Universal de sants, però molt popular en l’edat mitjana. Era invocada en els parts. Criada per una dida cristiana d’amagat, un pare que la tira de casa, un pretendent rebutjat que la denuncia, un diable-drac que se la menja i ella en surt victoriosa. Tenia 15 anys quan la van degollar.

Caterina de Vadstena, 1331, coneguda també com Caterina de Suècia, filla de Santa Brígida, dones que anaren a la contra i que abandonaren vides aparentment relaxades per dir i fer la seua. Brígida, enviudà, i decidí anar a Roma a reclamar una reforma radical de l’església.  A més eren dones que parlaven en públic i tenien seguidors. M’ha cridat l’atenció que un dels miracles que li atribueixen és que en Vadstena no hi havia polls. Una dona sensible, bona lectora i casada als 14 anys; escriptora de textos perduts i d’una Consolació de l’ànima. Mai ha sigut canonitzada oficialment.

Mare de Déu dels Àngels (la Porciúncula); patrona del Cabanyal i dels espardenyers, si hui estrenu espardenyes els vostres peus no patiran. Lligada als franciscans i a una tradició popular el Dia dels perdons. Haureu de buscar molt per trobar el lligam entre esta santa i Clara d’Assís, fundadora de les clarisses, i que es negà a seguir amb la vida que li havien marcat, i que és la patrona de les telecomunicacións i la televisió. 

Isabel Allende, 1942, (Lima - Perú), escriptora, reproduïm un fragment del seu llibre Paula, escrit com un exocisme per la malaltia, el coma i la mort de la filla de l’escriptora. Si no l’heu llegit, ho heu de fer: 

 “Mi madre no había sido preparada para la maternidad, en aquel tiempo esos asuntos se trataban en susurros frente a las muchachas solteras, y la Memé no tuvo la ocurrencia de advertirla sobre los indecentes afanes de las abejas y las flores, porque su alma flotaba en otros niveles, más interesada en la translúcida naturaleza de los aparecidos que en las groseras realidades de este mundo, sin embargo apenas presintió su embarazo supo que sería una niña, la llamó Isabel y estableció con ella un diálogo permanente que no ha cesado hasta hoy. Aferrada a la criatura que crecía en su vientre, trató de compensar su soledad de mujer mal casada; me conversaba en alta voz asustando a quienes la veían actuar como una alucinada, y supongo que yo la escuchaba y le respondía, pero no me acuerdo de ese período intrauterino.”

La importància de les dones

Com afirma la professora Ana Aguado, “ No es tracta que les dones tinguen ara més importància en la història: ja la tenien, el que passava és que els que anteriorment “feien” la història no havien tingut la sensibilitat necessària en aquest tema per a donar-li valor en la seua jerarquia de subjectes històrics.”

Segons el Diccionari Normatiu Valencià: “Qualsevol entorn d’un punt de frontera té punts a l’interior i a l’exterior”…i amb els relats de vida de les dones de frontera trobarem els punts de la invisibilitat, l’exili, la injustícia, la bellesa, la creativitat, la ràbia, la indignació, , el dubte, la necessitat de crear, la fèrria voluntat, la passió, la bogeria, el deure, la renúncia, la soledat, la genialitat….

Relats de vida, perquè com explica Montserrat Palau “les històries de vida, escrits i orals, són instruments i procediments per combatre la invisibilitat de les dones en les històries oficials i els cànons, i contribueixen a canviar les formes d’interpretar i comprendre les seues vides a través de les seues experiències vitals i també històriques”. Sí combatre la invisibilitat, canviar la mirada sobre elles, sobre nosaltres.

Més de 70 dones estan a punt de desfilar pel blog, mostrarem quan van nàixer, qui eren, què pintaven, què interpretàven, com eren els seus lieds, les seues cançons…els manllevarem les paraules i les farem nostres. Per tant estigueu amb els sentits alerta per a viatjar a través de les seues fronteres, interiors,  exteriors.  

Res de tot el que anirem mostrant hauria segut possible sense moltíssima gent que ha deixat en la xarxa, també en el paper, i en les biblioteques informació per a que la fem córrer. Com no som professionals, ni açò és una tesi, no sempre podem citar sempre les fonts, però ho intentarem. En primer lloc, els textos i les obres de les pròpies autores, i després la Vikipèdia; tesis a l’abast en la xarxa, com la de Maria Lacueva “Escriptores valencianes” ; la Nadala del 2005 “EScriptores”, de la Fundació Lluís Carulla;  el treball de diverses autores de la Universitat de Lleida, “Dones i literatura.Autores, lectores, personatges” i moltíssimes més que anirem citant.

Dones úniques: santes, bruixes i beates

Milica de Sérbia

Mireu si la història oficial esborra el rastre de les dones que totes coneixem que Déu anuncià a Maria que seria mare, però cap de nosaltres sabem res de com va ser el part. Eixa part, no és important. L'acte de la decisió de Déu, de la comunicació de la seua voluntat a una dona, l'elegida, és més important que l'acte del naixement, de la vida.  Una manera de narrar repetida fins ara mateix, pels deus antics i pels nous, la màgia de la religió o la del cinema. La de l'art o la de la política. Les dones, les nostres "coses" només són-som subsidiàries, secundàries, mares, esposes, santes, putes, martirs o rebels. I n'estem tan acostumades al paper secundari que ni ens ho plantegem.

Vos convidem a que mireu les santes del dia, o les efemèrides en general, sota una nova perspectiva i que la compartiu amb nosaltres. Les dones de hui les hem buscat en la Vikipèdia, i en el Calendari de Dones que publica l'Àrea de la Dona d'Intersindical Valenciana. En el cas de les santes i beates, la referència és ser mare, dona, germana d'un home. També ens ha passat el mateix en triar les artistes protagonistes del blog: subsidiàries.

I què és el que hem de veure: que són dones úniques perquè han trencat motlles, saben llegir, són solidàries, diuen que no, defensen conviccions, es neguen a ser usades sexualment, són generoses, crien i es preocupen d'altres dones. Mereixen el nostre record. I el vostre.


Macrina la Jove (380), sa mare l’ensenyà llegir i  coneixa els textos sagrats a la perfecció, el Llibre de la Saviesa n’era un dels preferits. Un dels seus germans és un sant conegut, a qui no obstant va ser ella qui educà, i cite textualment:  “Macrina fue «el padre y la madre, el guía, el maestro y el consejero» de su hermano menor, san Pedro de Sebaste”. Va viure sempre del treball deles seues mans. També va ser abadessa. 

Almedha de Gal·les, (s. VI d.c) princesa i eremita, víctima de la violència de gènere, es negà a mantidre relacions sexuals.

Haziga de Scheyern,(1103) comtessa, mare, i fundadora d’un convent benedictí en Bayrischzell ( Bavaria) 

Hilària de Bamaliana, Tecla i Mugui de Krakas, màrtirs.

Elisabetta Renzi,  fondatrice delle Maestre Pie della Vergine Addolorata, si adoperò con tutte le forze perché le ragazze povere ricevessero una formazione umana e catechistica nelle scuole.

Lola Iturbe

Princesa Milica de Sérbia, Eugenia Lazarević, poeta i governant; autora de L ‘oració d’una mare i d’un famós poema pel dol de l’home. Va governar el país mentre el fill era menut amb gran saviesa i encert. També perdé una filla i acabà fundant un monestir.

Lola Iturbe 1902, autodidacta, corresponsal de guerrra i escriptora, va ser una de la fundadores del moviment anarcofeminista, Mujeres Libres i del Comitè de Milícies Antifeixistes durant Guerra Civil, escrivint a Tierra y Libertad les cròniques de guerra en el front d'Aragó.

És possible l'art sense les dones?

L’histoire sense les femmes, est-elle possible? això es preguntaven en Rouen l’any 1997 un bon grup d’especialistes, i ací està el nucli de la nostra intervenció. És possible la literatura, l'escultura, el cinema, la música, la pintura sense les dones? Podem nosaltres, aprenents d’escriptora, cantant, pintora, interpret seguir la tradició de les nostres “mares” i “mòdels”? on les hem de buscar? En els llibres de text? en la televisió i la ràdio valenciana, catalana, espanyola? A quines artistes, coneixem nosaltres, pròximes a nosaltres? Quantes exposicions o catàlegs de pintores valencianes del XIX o del XX hem visitat? Quants concerts hem sentit protagonitzats per les compositores europees contemporànies? Quantes novel·les, reculls de contes i de poesies veiem en la FNAC protagonitzat per dones que hagen escrit en català? 

“En el punt central de tot relat històric, hi ha la voluntat de saber. En el que concernix a les dones, eixa voluntat sovint ha faltat. Escriure la història de les dones suposa prendre-les seriosament.”  Michelle Perrot,  Les dones o el silenci de la història, 1998.

Nosaltres hem començat per prendre’ns seriosament la nostra condició de dona que necessita conèixer la història i per això encetem este blog. Hui, que comença agost, no fem vacances. Fem justícia.