dimarts, 24 de novembre de 2015

#25N: entre les tristes cabòries i les virolades pintures

Donuetes de Manola Roig


“El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval”
Divulgamat



El 19 d’octubre de 1999, les Nacions Unides van instituir la celebració mundial del 25 de novembre, com a Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les dones, una data  assenyalada l’any 1981, en Bogotà, per les participants en el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe. Però, què o a qui es recordava eixe 25 de novembre? Es recordava un acte de terrorisme d’estat en forma de violència de gènere, però també l’esperança que les pitjors situacions poden redreçar-se. La celebració té el seu origen en el brutal assassinat de Minerva, Patria i Maria Teresa, que s’oposaren al dictador Rafael Trujillo. Les Mirabal, tres germanes joves i compromeses amb la llibertat i la justícia, perseguides, empresonades i, definitivament, assassinades, pels sicaris de Trujillo el 25 de novembre de 1960 quan tornaven de visitar els seus marits, empresonats per la dictadura. I el dictador i els sicaris i els còmplices van disfressar d’accident la mort a bastonades de les joves, i la mentida encengué una reacció que acabà amb el dictador en un any.

Però, hui també és el dia de les catalinetes, la festa de Santa Caterina d’Alexandria, patrona de les xiquetes. Una versió “sagrada” d’aquella Hipàtia a qui els poderosos cristians mataren per desobedient, i per no voler-se batejar, i per defensar la raó, contra la fe. Círil, sant i patriarca d’Alexandria, “doctor de l'església, pilar de la fe, sospitava d' aquella dona impertinent, que paga amb la mort, per ser lliure i no sotmetre’s. Així un grup de cristians "fanàtics" la van assaltar i se la van endur dins d’una església, la despullaren i la van matar. Humiliació i venjança. Les mans, les dels fanàtics, la sentència la de la mateixa església. Més dictadors, i més sicaris. 

Santa Caterina de Zurbaran
No obstant això, els poderosos cristians, decidiren quedar-se el model de la dona desafiant i convertir-la en verge i després en martir i batejar-la, sense escrúpols. Més violència d’estat en forma d’usurpació d’identitat, de robatori  i manipulació d’un relat de vida. Ni morta la deixaren descansar. I s’inventaren un martiri amb miracle, per a la santa: una roda plena de punxes que, no obstant, no la va ni tocar. I per acabar la festa, algú trobà el cos incorrupte d’una jove en la muntanya del Sinaí i li van adjudicar un nou cos, però incorrupte, a qui ja tenia una nou nom i una nova vida més d’acord amb les seues lleis. 


I aquelles despulles, convertides en relíquies, que ocultaven una cruel història de manipulació i crueldat, van ser transportades a Europa, pels croats. I la nova Hipàtia-Caterina acabà convertida en una santa popular, lligada als contes de les filoses i a l’auxili per la mort sobtada —com la Bella dorment—. I per eixa raó, imagine, hui, 25 de novembre, les criatures en Sueca, ignorants de tanta maldat, mengen rotllets d’anis, que tenen la forma de la roda del martiri de la santa, i canten —beneïda ignorància— una peça popular partidària del “palo” per a les xiquetes desobedients: Les catalinetes mengen culleretes, els catalinots, mengen cullerots,/Clots, clots/Santa Catalina, ora pro nobis, santa Filomena, miserere nobis/ Sant Antoni dels porquets, als xiquets uns dinerets/ I a les xiques una surra  / p’a que vagen a costura.


Mª Àngels Anglada va traduir uns versos d’Agatias l’Escolàstic, nascut l’any 536 a una ciutat persa, i educat a Costantinoble, que contenen el lament de les dones del seu temps, però que serviria per a les dones del nostre temps. Per a moltíssimes de les dones del nostre temps, però sobretot, per a descriure el que moltíssimes de les lleis i dels actes dels hòmens, poderosos o no tant, fan per nosaltres. 


Els xics no tenen la mateixa dissort que a nosaltres,
dèbils xiques, ens ha tocat.
Ells tenen companys, amb els quals
bescanvien les penes amb paraules confiades,
es lliuren a jocs que els conforten 
i enmig dels carrers passegen mirant virolades pintures;
nosaltres, en canvi ni el dret no tenim de veure la llum,
ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries

Les conseqüències del que diuen, escriuen i fan els hòmens poderosos, o del que no fan, o no diuen o no escriuen, acaba formant part de l’estadística que va carregant-se de dones mortes a mans d’hòmens que pensaven que tenien dret, o que sabien que algú molt poderós i influent els havia dit que tenien dret, o que pensaven que obtindrien el perdó, o que intuïen que entendrien les seues raons, o que pensaven que podrien traure’n profit, o que pensaven que algú ho havia de fer perquè sí, perquè amb eixa llengua algú l’ha de fer callar, o perquè què s’ha pensat esta que té dret a tot….

Resultat, un llistat inacabat, inacabable, imcomplet, esfereidor de dones mortes, sense cap guerra declarada— o se n’ha declarat una i no ho hem sabut vore—; però també el patiment, amagat, de tantíssimes dones consumides en tristes cabòries, com fa 1500 anys. I el 25 de novembre, serà un recordatori per a la desesperança, la resignació, un avís per a que seguim amb la revisió dels papers que ens assignen, però també una jornada per a la reivindicació i el moment de mirar cap al futur amb esperit de lluita.  Perquè nosaltres volem veure la llum, mentre juguem a jocs que ens conforten i passegem entre virolades pintures, allunyades de tan tristes cabòries.


Ací podeu vore la història de les Mirabal


divendres, 6 de novembre de 2015

Maleïdes bruixes!! De Marxa a Madrid, 7N



“Les dones donen la vida, les mans de les dones guareixen i preparen aliments; en elles hi ha alguna cosa màgica, quasi divina.”
Teresa Vinyoles Vidal


Em va commoure una informació que vaig llegir en la xarxa fa ben poc segons la qual encara moren més de 100 dones a l'any acusades de bruixes. Afegia la informació el cas d’una dona Poni Orang de 63 anys decapitada fa poc en algun racó perdut de la Índia— tremole!! quan pense en les dones allí— a qui havien acusat de ser la causa de malalties i sofriments entre el veïnat.  Segons Ángel Gómez Fuentes, corresponsal en Roma de l’ABC i redactor del text, en els homicidis perpretats sota l’acusació de bruixeria s’amaga una “una despiadada lucha por las tierras”, la de les bruixes, clar!. Matar, decapitar i cremar, una dona acusada de bruixa, a finals del segle XVIII costava 75 florins alemanys, que li pagaven al seu botxí. A Toldina, com es coneixia la italiana decapitada el 1716, confesar que tenia tractes amb el dimoni des dels 13 anys, li costà la vida.


Sembla que Toldina, o Poni Orag formen part d’una llarga llista de dones assassinades pel poder, per la repressió, pel patriarcat, per la venjança, perquè sí…llarguíssima perquè és una llista de 9 milions de noms de dones, majors, independents, lidereses. Les bruixes que durant 200 anys, entre els segles XVI-XVII, segons explica Montserrat Barba Pan experta en Feminisme, van ser perseguides en Europa i en els EEUU, una persecució lligada a un sistema econòmic en el qual “l’Església i l’Estat imposaren un codi moral i un règim de possessió de les terres”.  Fa quatre dies, en comptes de bruixes, el “poder” les anomenà “roges””separatistes” “mestres” “republicanes”, i també les mataren. I van ser els mateixos. Però les maleïdes bruixes no són fàcil de derrotar!


A la ciutat de València cremar bruixes també era un espectacle que comptava amb la presència del poble, el virrei, o la virreina, l’arquebisbe, els canonges, el Sant Ofici—la Inquisició instaurada pels Reis Catòlics el 1480, i que quan la derogà Maria Cristina el 1834, tenia una llista pròpia que superava les 200.000 víctimes, algunes valencianes—. Tanqueu els ulls, davant la porta dels Apòstols, la mateixa porta que uns quants anys després vora com cremen el cadàver de Blanca March i Maçana , la mare de Lluís Vives, Elionor està vençuda. Avança cap a la pira una dona de 47 anys, rica de cuna, Elionor Esparza de Alcañiz, condemnada a morir cremada viva per «pertinaz, negativa y relapsa», és un 19 de setembre de 1505, la seua família es va convertir al cristianisme; el seu marit, Lluís Alcanyís “inspector vitalici dels ferits de la ciutat” per designació reial acabarà com ella. Vint anys han estat interrogant els inquisidors Elionor, ara sí ara també, fins que desesperada s’ha acollit a l”edicte de gràcia”, un parany que anuncia perdó si confesses. Una confessió feta sota tortura, després de 19 mesos d’interrogatoris i empresonament en condicions inhumanes. Ara la cremaran viva.

María de Barnechea només parlava basc i caigué en mans de la Santa Inquisició, estava prenyada i parí, li llevaren el fill i començà el procés. María, partera i basca, només parlava basc i el tribunal demanà un traductor, acudí, era un frare dominic. Negava la bruixa haver mantingut relacions carnals amb el dimoni, però al sisé interrogatori decidiren que era bo que la mare de la bruixa, Catalina, fora torturada davant la filla, que decidí parlar. Però només sabia basc i el seu traductor, va pensar que com ella només sabia basc no podria entrendre què traduïa el malparit dominic. Així que quan Maria de Barnechea explicà que uns frares l’havien feta beure i “vaig perdre les forces, però m’hi veia bé, encara que no podia parlar i m’agarran i em portaren a la capella del convent i em deixaren nueta i n’hi havia molts frares, i…” l’amic dels seus amics, declarà que el dimoni era el pare del fill de María. I així aquella dona, tornà a ser violada per un frare malparit que a més a més de basc, sabia castellà.


No hem de consentir que la vida i la mort de les dones, de les de hui, de les d’ahir com Elionor Esparza de Alcañiz, María de Barnechea , Toldina, Poni Orag, Blanca March i Maçana estiga en mans dels fanàtics que s’amaguen darrere d’un washapp, d’un tribunal, d’una amenaça o d’una mentida. Dissabte 7 de novembre a Madrid, mentre encara dura el temps de Samain, el temps fora del temps, obrirem les portes del món,  perquè les maleïdes bruixes ens acompanyen. I serem invencibles.