L’any passat vaig comprar un llibre
estrany, una versió d’un conte de Hans Christian Andersen. L’autora era Carme
Riera, el títol La veu de la sirena, un llibre dins d’un altre llibre
que em captivà. La sirena del conte s’expressava així “Malgrat que no podia
cridar-los amb la meua veu, si que ho feia amb tots els sentits. A elles
dirigia els pensaments i especialment la voluntat del meu cor. I com el de
moltes dones (…) el meu silenci obligat, com el seu durant segles, ja que
encara que disposessin de veu no se’ls permetia utilitzar-la, era d’allò més
eloqüent”. Fa poc he pogut “sentir” l’extraordinària escriptora i intel·lectual.
L’he “sentida” en totes les accepcions del terme, tal com les explica
Coromines, l’he escoltada, he percebut la seua sensibilitat, i he compartit les
seues opinions.
 |
| Sirena, Manola Roig |
Carme Riera, va passar aprincipis d’abril per l’Espai Fuster
de Sueca, un espai que espera —encara, quasi 25 anys després de la mort del’intel·lectual—
mamprendre el vol, en noves mans —les del poeta Salvador Ortells— , i nous
temps —l’ex-PP #meninfotdequasitot—. Contenta, contentíssima de tindre a dos
pams una de les escriptores que més m’estime i admire. L’escriptora dels contes que m’impactaren, que em
descobriren la força d’un pronom; la intensitat del temps curt; la força
continguda en l’escassetat de paraules. La primera volta jo era jove, però encara
conserve el sabor, la sensació, l’impacte dels contes, de les veus i dels
personatges, l’emoció intensa i el descobriment. Te deix la mar com a a
penyora, Jo pos per testimoni les gavines o Epitel·lis tendríssims, m’han acompanyat sempre. I, m’han
inspirat i els he volgut imitar. Maldestra.
Imagineu, doncs, el goig d’escoltar-la al
meu poble! I que les primeres paraules de l’artista foren per recordar
Montserrat Roig, una altra dona, que m’acompanya i de la qual
aprenc sempre. Carme Riera li va prometre a la seua amiga, abans que
morira, que sempre la duria amb ella, i nomenar-la és cumplir amb la promesa.
En la conferència de l’Espai Fuster de la qual vos parle, era pertinent
recordar Roig, perquè Riera dissertava sobre Els enigmes de la creació i
l’amiga en parla a aquell llibre que hauria de ser manual per a qui “fa” literatura
Digues que m’estimes encara que sigui mentida, i ens avisa “Vaig
aprendre, amb els anys, que ningú no pot explicar per què escriu. No hi podem
elaborar teories. Escriure és anar fent…Escriure és un privilegi… Escriure és,
doncs, plaer i privilegi. I, si voleu revenja. O miracle. Tant se val.”.
Mentre Carme Riera desfilava el tema, i
explicava anecdotes, i ens citava, amb naturalitat, les respostes a la pregunta
que havia formulat, s’havia formulat, se’m desvetllava una dona sàvia, i humil.
Una dona tímida, que va confessar com la por s’ensenyoria d’ella en acabar un
llibre. La por a entrar en les llibreries, la por, de vegades convertida en
certesa, que els altres autors són millors. I jo em feia mans i mànegues! Una
de les intel·lectuals més importants d’este moment, l’escriptora admirada, la
dona membre de la RAE, presidenta de CEDRO, la guardonada amb el Premio
Nacional de las Letras Españolas, pel conjunt de la seva trajectòria literària i
pel Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana el 2005, ens
confessava, amb naturalitat i senzillesa, el seu enigma, i les pors, les
inseguretats i les obsessions quedaven al descobert. Cite, més o menys de memòria,
el que ens va dir en Sueca “Creem per resoldre els nostres problemes. Escric
per continuar les històries que la meua avia em contava, històries reals, però precioses”.
I així, de dona a dona, trencant silencis, les narradores acabaren amb el
silenci de les sirenes.
