Les sirenes de Carme Riera

L’any passat vaig comprar un llibre estrany, una versió d’un conte de Hans Christian Andersen. L’autora era Carme Riera, el títol La veu de la sirena, un llibre dins d’un altre llibre que em captivà. La sirena del conte s’expressava així “Malgrat que no podia cridar-los amb la meua veu, si que ho feia amb tots els sentits. A elles dirigia els pensaments i especialment la voluntat del meu cor. I com el de moltes dones (…) el meu silenci obligat, com el seu durant segles, ja que encara que disposessin de veu no se’ls permetia utilitzar-la, era d’allò més eloqüent”. Fa poc he pogut “sentir” l’extraordinària escriptora i intel·lectual. L’he “sentida” en totes les accepcions del terme, tal com les explica Coromines, l’he escoltada, he percebut la seua sensibilitat, i he compartit les seues opinions.

Sirena, Manola Roig

Carme Riera, va passar  aprincipis d’abril per l’Espai Fuster de Sueca, un espai que espera —encara, quasi 25 anys després de la mort del’intel·lectual— mamprendre el vol, en noves mans —les del poeta Salvador Ortells— , i nous temps —l’ex-PP #meninfotdequasitot—. Contenta, contentíssima de tindre a dos pams una de les escriptores que més m’estime i  admire. L’escriptora dels contes que m’impactaren, que em descobriren la força d’un pronom; la intensitat del temps curt; la força continguda en l’escassetat de paraules. La primera volta jo era jove, però encara conserve el sabor, la sensació, l’impacte dels contes, de les veus i dels personatges, l’emoció intensa i el descobriment. Te deix la mar com a a penyora, Jo pos per testimoni les gavines o  Epitel·lis tendríssims, m’han acompanyat sempre. I, m’han inspirat i els he volgut imitar. Maldestra.

Imagineu, doncs, el goig d’escoltar-la al meu poble! I que les primeres paraules de l’artista foren per recordar Montserrat Roig, una altra dona, que m’acompanya i de la qual aprenc sempre. Carme Riera li va prometre a la seua amiga, abans que morira, que sempre la duria amb ella, i nomenar-la és cumplir amb la promesa. En la conferència de l’Espai Fuster de la qual vos parle, era pertinent recordar Roig, perquè Riera dissertava sobre Els enigmes de la creació i l’amiga en parla a aquell llibre que hauria de ser manual per a qui “fa” literatura Digues que m’estimes encara que sigui mentida, i ens avisa “Vaig aprendre, amb els anys, que ningú no pot explicar per què escriu. No hi podem elaborar teories. Escriure és anar fent…Escriure és un privilegi… Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu revenja. O miracle. Tant se val.”.

Mentre Carme Riera desfilava el tema, i explicava anecdotes, i ens citava, amb naturalitat, les respostes a la pregunta que havia formulat, s’havia formulat, se’m desvetllava una dona sàvia, i humil. Una dona tímida, que va confessar com la por s’ensenyoria d’ella en acabar un llibre. La por a entrar en les llibreries, la por, de vegades convertida en certesa, que els altres autors són millors. I jo em feia mans i mànegues! Una de les intel·lectuals més importants d’este moment, l’escriptora admirada, la dona membre de la RAE, presidenta de CEDRO, la guardonada amb el Premio Nacional de las Letras Españolas, pel conjunt de la seva trajectòria literària i pel Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana el 2005, ens confessava, amb naturalitat i senzillesa, el seu enigma, i les pors, les inseguretats i les obsessions quedaven al descobert. Cite, més o menys de memòria, el que ens va dir en Sueca “Creem per resoldre els nostres problemes. Escric per continuar les històries que la meua avia em contava, històries reals, però precioses”. I així, de dona a dona, trencant silencis, les narradores acabaren amb el silenci de les sirenes.