El que explica Pepa Edo, a la seua Tesi Dones i ciutat a la Barcelona del segle XX, en parlar del context social de la primera generació d’escriptores catalanes contemporànies, finals del segle XIX, principis del XX, serveix fil per randa al que es podria afirmar sobre el contex social de totes les dones artistes: pintores, escultores, cantants, compositores; europees, ciutadanes d’una terra aparentment culta i civilitzada des dels temps dels grecs ( ei, i les gregues?) i valencianes, que nàixen i/o viuen al País Valencià, que tant les ha oblidades—. Reprenent el fil, afirma la professora Edo “ El primer context social està marcat per la desigualdat política i educacional, per la subordinació femenina basada en el dret i la seva oberta discriminació laboral…” i segueix donant-nos les pautes sobre quin era el model cultural i ideòlogic d’aleshores —atentes a les semblances amb situacions del segle XXI-, perquè era un model que “consolidava la divisió …de l’esfera pública per a l’home, és a dir, producció, la cultura, i la política, i a les dones se les relegava a l’esfera domèstica-privada, a la llar, i la família, ja que la seva principal funció serà la de mare i esposa…”.
Què passa quan les dones senten la necessitat de l’art? Què passarà quan algunes senten que necessiten l’art? En el segle XIX, en el XX o ara mateix. Les artistes, en Europa, o ací, són artistes que, seguint a Pepa Edo “viuen i escriuen en un context social marcat per una forta misogínia, …en aquella època ser una dona de lletres significava arriscar-se, i alhora, afirmar-se en contra de la norma establerta i , a més, servir d’exemple…”
Com descriu a la perfecció Laura Freixas “ Existeixen múltiples manifestacions...tant en la tradició literària catalana com en la castellana, que reflecteixen l’hostilitat contra les dones que escriuen, llegeixen, pretenen ser cultes o, senzillament, parlen…en aquest context el sol fet d’escriure -pintar, esculpir, cantar, compondre- significava un acte de compromís, un acte de rebel·lia, una transgressió contra aquella societat—contro totes les societats pensem d ara nosaltres— que assignava un espai limitat per a elles….” Una frontera que no havien de transpassar.
L’any 1980 Marguerite Yourcenar era elegida membre de l’Acadèmia Francesa, la primera dona en 350 anys..Teofilo Sanz explica que alguns membres s’hi oposaren amb vehemència a la seua candidatura per ser dona. Levy Strauss “perquè no es canvien les regles de la tribu” i l’escriptor Albert Cohen que argumentava si em permeteu la ironia , que una dona gorda i lletja, no pot tindre qualitat literària.
La dona gorda i lletja, aprofità el discurs d’entrada a l’Acadèmia retrasmés per Eurovisió, i amb l’assistència de més de 500 persones convidades i la presència del president de la República, per ironitzar assegurant que el seu ego se sentia:
“aixoplugat, acompanyat per un grup invisible de dones que segurament haurien hagut de rebre abans que jo i ja fa anys aquest honor, fins al punt que estic a punt d’eclipsar-me i deixar passar les seues ombres”.
Imitem la Yourcenar, i deixem entrar les ombres de les dones que haurien d’haver passat per ací —enteneu amb visió global— i eclipsem-nos!!!
Nota final:
Si voleu vore com entra l'escriptora envoltada de "talents masculins" mireu el video de la UNED, ix un moment, però és l'únic document sonor que he trobat.
I si voleu consultar un document sonor curiós, que està al nostre abast gràcies a un projecte interesantíssim de la Universitat d'Alacant, que recupera un "programa de entretenimiento dedicado al público femenino", ací teniu Cita en París fent un perfil de l'autora i una entrevista a Silvy Vartan. Nyas, coca!
