VEUS DES DE LA PREHISTÒRIA

La dona de la cova de la Araña

"En 2002, un professor del departamento de Biología de la Evolución de la Universidad de Swansea, Reino Unido, el doctor John T. Manning, descubrió que existe una relación entre el tamaño del dedo índice y el anular que es característica de toda la especie humana y distinta en los hombres que en las mujeres. (...) el programa de ordenador Kalimain ,basado en la ratio de Manning, diseñado por los investigadores Michel Chazine y Arnaud Noury ha medido las manos q1ue aparecen en numerosas pintures parietales de diversos continentes, desde cuevas paleolíticas europeas hasta grutas de las islas perdidas de Borneo. (...) Sus resultados, junto con los de otras investigacions, coinciden en que : solo la mitad de las manos de las pintures rupestres, aproxima

damente, son de hombres. La otra mitad son mujeres."

Ellas Mismas. Ángeles Caso

La primera vegada que vaig llegir una notÍcia que feia referència als estudis dels quals parla Ángeles Caso en el seu llibre vaig quedar colpida, si això era cert significava que des de la prehistòria les dones hem sigut part activa, subjecte i no només objecte com la societat patriarcal ens ha volgut fer creure, de la història de la humanitat, i en este cas concretament de la història de l’art.

Per a mi s’ha convertit en una necessitat vital reeducar-me, buscar nous models, artistes, escultores, pintores, gravadores, tallistes, dones fortes, dones que s’han enfrontat a totes es barreres i dificultats que la societat patriarcal els imposava, dones que sentien la necessitat de mostrar al món el seu art, la seua mirada, dones que en molts casos van ser reconegudes i després arraconades i invisibilitzades, i ara que sé que hi són, i des de la meua pròpia ignorància, necessite mostrar-les, fer-les visibles. 

Manola Roig

"Muchos afirman todavía con cierto menosprecio que, aunque hubo efectivamente mujeres artistas, ninguna es comparable a un Velázques o un Goya o un Rembrant o un Miguel Ángel o un Picasso [...] el día en que esas persones reconozcan que, además de ser numéricamente menores, sus condicones de formación y trabajo fueron mucho peores  [..] y que el estímulo que recibían de la sociedad infinitamente más dèbil, habremos establecidouna cierta justícia [...] algunos aseguran también que no pasaron de ser artistes mediocres. Algunas lo fueron, otras en cambio, estuvieron entre los mejores de su tiempo. Pero la mirada educada en el canon androcéntrico sospecha siempre de todo lo que haya sido producido por las mujeres, y, antes de observarlo, ya sabe que lo rechazará [...] un gran número de artistes masculinos también fueron mediocres y, aun así figuran en los libros y se exhiben con orgullo en los museos y las exposiciones [...] "

Ellas Mismas, Àngeles Caso

Les mans, de la cova de El Castillo, Cantabria

Però jo no soc una experta, ni tan sols una aprenent d’investigadora, només sóc una dona artista que ha viscut gran part de la seua vida sense models femenins en els quals veure’s representada, i crec que no podem viure coneixent només una part de la història, cal conèixer totes les visions i després buscar el propi camí. No és tracta de ser millors sinó de coneixement, d’opcions, de justícia social, perquè un món sense la mirada de la meitat de la humanitat és un món cec.

Les dones hem estat presents, hem imaginat i creat una realitat pròpia, un estil propi, igual que ho han fet els homens, i crec que tots dos són legítims.

Per eixa raó, i sense cap pretensió, i només perquè crec que els ho dec a elles, que la societat els ho deu, obrim una nova sèrie per a nomenar i mostrar el treball d’algunes d’elles, pot ser els criteris no seran els més acadèmics, però permeteu-me la gosadia, obrim la ment i disfrutem amb l’art de totes estes dones que alguna vegada lluitaren per ser el que volien ser.

I hui comencem donant-los veu i fent una nova mirada a aquelles pintures rupestres, de les quals ens parlava Ángeles Caso i el doctor Manning, ampliant l’horitzó i mirant-nos-les amb uns altres ulls.

Manola Roig

El calor, una rara esperanza, d'Ana Maria Matute

La veu de l'estiu per Manola Roig

El agua es la voz del verano diu Ana Maria Matute, i jabeu com m'agrada l’escriptora de contes breus i contes-novel·la, que usà la paraula per protegir-se del món; una xiqueta que es refugià en la part més confusa de la realitat per fugir del seu quequejar, el que li provocava tant de dolor. Els 30 graus constants d’ahir, em recordaren un dels seus textos, publicat al volum de contes complets, La puerta de la luna. Si voleu saber perquè la calor ens alenteix, paseja éssers amagats, ens converteix en pausa i en una rara esperança heu de llegir el seu text, abans o després de regar els vostres geranis i la vostra menta. Escolteu l’aigua, la veu de l’estiu segons la guspirejant Matute.

El calor

Ana Maria Matute

El calor tiene el poder de cambiarlo todo. Cuando el calor llega definitivamente al campo o a la ciudad, parece como si una ola de improvisación, de transitoriedad, alterara todas las cosas. Poco a poco o bruscamente, el calor invade las calles, los solares, los campos. Se seca la tierra, brota el polvo, el asfalto se ablanda y marca las huellas de los pasos con un negro y pegajoso olor a alquitrán, como un raro deseo del suelo de retenernos, de sumirnos en la gran pereza del sol. EL calor, el grande y terrible resplandor del calor, se introduce por ventanas cerradas, por rendijas: incluso parece penetrar a través de las paredes. Estalla allí arriba, en el cielo siempre ancho del verano, con su deslumbrante fuego blanco.

El calor lo retrasa todo y a todos..[…]..Hace un tiempo que descubrí esos seres que, al igual que ciertos animales, viven durante nueve meses del año esperando que por fin llegue el gran calor. El calor es su tiempo bueno, su paraiso. No sólo para los mendigos o las gentes del camino, y para los vendedores ambulantes, sino para todo ser cuya batalla cotidiana se temple al aire libre, al frio acerado del invierno, día tras día, y que espera desentumecerse como tras un largo letargo en l que sueña, se adormece y, podría decirse, sufre insensiblemente. El verano abre sus puertas de oro excesivo y la gente que no vímos, o no supimos ver, afluyrn a la calle, como los corchos a la superfície del agua…[…] Desde los viejos que suspiran por un rayo de sol, a los niños que se desnudan, a los anomales que se zambullen en las charcas.Los sonidos adquieren una calidad distinta, algo cómo una cercanía, una extraña proximidad…[…]la música, las voces en los grandes patios de las gentes que viven en vecindad. La gran sequedad de esos patios se inunda de esa vida, de ese color a menta y geranios recien regados, de palabras, de grifos, de compartida soledad. Y también en las calles silenciosas y limpias, en los jardines, brota el olor de las regaderas. El agua triunfa, triunfa siempre, con su olor sensual, vivo, encima de la tierra. El agua es la voz del verano.

Del mismo modo que en tiempos de guerra la vida de las gentes de las ciudades adquiere un punto de ácida alegría, de apresurada, precaria y patética alegría —de anormal e improvisada vida en suma—, algo parecido ocurre con el verano: como una rara esperanza de sobrellevar la dureza, el cansancio, la lucha. Como si una voz dijese: “Cuando pase el calor, ya veremos…”Porque el calor del verano también da a lo cotidiano una improvisación, un aire de gran paréntesis. De descanso, tal vez. En el mismo cansancio del calor, ese paréntesis es la pausa que toda la vida pide, necesita, sueña, a lo largo del camino.

Les sirenes de Carme Riera

L’any passat vaig comprar un llibre estrany, una versió d’un conte de Hans Christian Andersen. L’autora era Carme Riera, el títol La veu de la sirena, un llibre dins d’un altre llibre que em captivà. La sirena del conte s’expressava així “Malgrat que no podia cridar-los amb la meua veu, si que ho feia amb tots els sentits. A elles dirigia els pensaments i especialment la voluntat del meu cor. I com el de moltes dones (…) el meu silenci obligat, com el seu durant segles, ja que encara que disposessin de veu no se’ls permetia utilitzar-la, era d’allò més eloqüent”. Fa poc he pogut “sentir” l’extraordinària escriptora i intel·lectual. L’he “sentida” en totes les accepcions del terme, tal com les explica Coromines, l’he escoltada, he percebut la seua sensibilitat, i he compartit les seues opinions.

Sirena, Manola Roig

Carme Riera, va passar  aprincipis d’abril per l’Espai Fuster de Sueca, un espai que espera —encara, quasi 25 anys després de la mort del’intel·lectual— mamprendre el vol, en noves mans —les del poeta Salvador Ortells— , i nous temps —l’ex-PP #meninfotdequasitot—. Contenta, contentíssima de tindre a dos pams una de les escriptores que més m’estime i  admire. L’escriptora dels contes que m’impactaren, que em descobriren la força d’un pronom; la intensitat del temps curt; la força continguda en l’escassetat de paraules. La primera volta jo era jove, però encara conserve el sabor, la sensació, l’impacte dels contes, de les veus i dels personatges, l’emoció intensa i el descobriment. Te deix la mar com a a penyora, Jo pos per testimoni les gavines o  Epitel·lis tendríssims, m’han acompanyat sempre. I, m’han inspirat i els he volgut imitar. Maldestra.

Imagineu, doncs, el goig d’escoltar-la al meu poble! I que les primeres paraules de l’artista foren per recordar Montserrat Roig, una altra dona, que m’acompanya i de la qual aprenc sempre. Carme Riera li va prometre a la seua amiga, abans que morira, que sempre la duria amb ella, i nomenar-la és cumplir amb la promesa. En la conferència de l’Espai Fuster de la qual vos parle, era pertinent recordar Roig, perquè Riera dissertava sobre Els enigmes de la creació i l’amiga en parla a aquell llibre que hauria de ser manual per a qui “fa” literatura Digues que m’estimes encara que sigui mentida, i ens avisa “Vaig aprendre, amb els anys, que ningú no pot explicar per què escriu. No hi podem elaborar teories. Escriure és anar fent…Escriure és un privilegi… Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu revenja. O miracle. Tant se val.”.

Mentre Carme Riera desfilava el tema, i explicava anecdotes, i ens citava, amb naturalitat, les respostes a la pregunta que havia formulat, s’havia formulat, se’m desvetllava una dona sàvia, i humil. Una dona tímida, que va confessar com la por s’ensenyoria d’ella en acabar un llibre. La por a entrar en les llibreries, la por, de vegades convertida en certesa, que els altres autors són millors. I jo em feia mans i mànegues! Una de les intel·lectuals més importants d’este moment, l’escriptora admirada, la dona membre de la RAE, presidenta de CEDRO, la guardonada amb el Premio Nacional de las Letras Españolas, pel conjunt de la seva trajectòria literària i pel Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana el 2005, ens confessava, amb naturalitat i senzillesa, el seu enigma, i les pors, les inseguretats i les obsessions quedaven al descobert. Cite, més o menys de memòria, el que ens va dir en Sueca “Creem per resoldre els nostres problemes. Escric per continuar les històries que la meua avia em contava, històries reals, però precioses”. I així, de dona a dona, trencant silencis, les narradores acabaren amb el silenci de les sirenes.

#25N: entre les tristes cabòries i les virolades pintures

Donuetes de Manola Roig

“El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval”

Divulgamat

El 19 d’octubre de 1999, les Nacions Unides van instituir la celebració mundial del 25 de novembre, com a Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les dones, una data  assenyalada l’any 1981, en Bogotà, per les participants en el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe. Però, què o a qui es recordava eixe 25 de novembre? Es recordava un acte de terrorisme d’estat en forma de violència de gènere, però també l’esperança que les pitjors situacions poden redreçar-se. La celebració té el seu origen en el brutal assassinat de Minerva, Patria i Maria Teresa, que s’oposaren al dictador Rafael Trujillo. Les Mirabal, tres germanes joves i compromeses amb la llibertat i la justícia, perseguides, empresonades i, definitivament, assassinades, pels sicaris de Trujillo el 25 de novembre de 1960 quan tornaven de visitar els seus marits, empresonats per la dictadura. I el dictador i els sicaris i els còmplices van disfressar d’accident la mort a bastonades de les joves, i la mentida encengué una reacció que acabà amb el dictador en un any.

Però, hui també és el dia de les catalinetes, la festa de Santa Caterina d’Alexandria, patrona de les xiquetes. Una versió “sagrada” d’aquella Hipàtia a qui els poderosos cristians mataren per desobedient, i per no voler-se batejar, i per defensar la raó, contra la fe. Círil, sant i patriarca d’Alexandria, “doctor de l'església, pilar de la fe”, sospitava d' aquella dona impertinent, que paga amb la mort, per ser lliure i no sotmetre’s. Així un grup de cristians "fanàtics" la van assaltar i se la van endur dins d’una església, la despullaren i la van matar. Humiliació i venjança. Les mans, les dels fanàtics, la sentència la de la mateixa església. Més dictadors, i més sicaris. 

Santa Caterina de Zurbaran

No obstant això, els poderosos cristians, decidiren quedar-se el model de la dona desafiant i convertir-la en verge i després en martir i batejar-la, sense escrúpols. Més violència d’estat en forma d’usurpació d’identitat, de robatori  i manipulació d’un relat de vida. Ni morta la deixaren descansar. I s’inventaren un martiri amb miracle, per a la santa: una roda plena de punxes que, no obstant, no la va ni tocar. I per acabar la festa, algú trobà el cos incorrupte d’una jove en la muntanya del Sinaí i li van adjudicar un nou cos, però incorrupte, a qui ja tenia una nou nom i una nova vida més d’acord amb les seues lleis. 

I aquelles despulles, convertides en relíquies, que ocultaven una cruel història de manipulació i crueldat, van ser transportades a Europa, pels croats. I la nova Hipàtia-Caterina acabà convertida en una santa popular, lligada als contes de les filoses i a l’auxili per la mort sobtada —com la Bella dorment—. I per eixa raó, imagine, hui, 25 de novembre, les criatures en Sueca, ignorants de tanta maldat, mengen rotllets d’anis, que tenen la forma de la roda del martiri de la santa, i canten —beneïda ignorància— una peça popular partidària del “palo” per a les xiquetes desobedients: Les catalinetes mengen culleretes, els catalinots, mengen cullerots,/Clots, clots/Santa Catalina, ora pro nobis, santa Filomena, miserere nobis/ Sant Antoni dels porquets, als xiquets uns dinerets/ I a les xiques una surra  / p’a que vagen a costura.

Mª Àngels Anglada va traduir uns versos d’Agatias l’Escolàstic, nascut l’any 536 a una ciutat persa, i educat a Costantinoble, que contenen el lament de les dones del seu temps, però que serviria per a les dones del nostre temps. Per a moltíssimes de les dones del nostre temps, però sobretot, per a descriure el que moltíssimes de les lleis i dels actes dels hòmens, poderosos o no tant, fan per nosaltres. 

Els xics no tenen la mateixa dissort que a nosaltres,

dèbils xiques, ens ha tocat.

Ells tenen companys, amb els quals

bescanvien les penes amb paraules confiades,

es lliuren a jocs que els conforten 

i enmig dels carrers passegen mirant virolades pintures;

nosaltres, en canvi ni el dret no tenim de veure la llum,

ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries

Les conseqüències del que diuen, escriuen i fan els hòmens poderosos, o del que no fan, o no diuen o no escriuen, acaba formant part de l’estadística que va carregant-se de dones mortes a mans d’hòmens que pensaven que tenien dret, o que sabien que algú molt poderós i influent els havia dit que tenien dret, o que pensaven que obtindrien el perdó, o que intuïen que entendrien les seues raons, o que pensaven que podrien traure’n profit, o que pensaven que algú ho havia de fer perquè sí, perquè amb eixa llengua algú l’ha de fer callar, o perquè què s’ha pensat esta que té dret a tot….

Resultat, un llistat inacabat, inacabable, imcomplet, esfereidor de dones mortes, sense cap guerra declarada— o se n’ha declarat una i no ho hem sabut vore—; però també el patiment, amagat, de tantíssimes dones consumides en tristes cabòries, com fa 1500 anys. I el 25 de novembre, serà un recordatori per a la desesperança, la resignació, un avís per a que seguim amb la revisió dels papers que ens assignen, però també una jornada per a la reivindicació i el moment de mirar cap al futur amb esperit de lluita.  Perquè nosaltres volem veure la llum, mentre juguem a jocs que ens conforten i passegem entre virolades pintures, allunyades de tan tristes cabòries.

Ací podeu vore la història de les Mirabal

ÉS DONA? ESBOREM EL QUE DIU

Atena, deessa de la saviesa. Manola Roig

Damnatio memorae és una expressió llatina que s’usa quan s’amaga el rastre d’una persona, la seua imatge, els seus documents o les seues obres, perquè es considera que el seu record és un perjudici per a la seua família o per a l’estat —clar i català, per al poder—. A totes les dones, i especialment, a les que han destacat, o senzillament han “practicat” alguna de les ocupacions que els hòmens s’han reservat en exclusiva —artistes, científiques, descobridores, constructores, lluitadores, sanadores, escriptores, místiques, governants— se’ls ha aplicat per “raó d’estat” o per just dret de conquesta una autèntica i continuada Damnatio memorae per raons de gènere. O com diríem jugant amb un conegut aforisme fusterià, “És dona? esborrem el que diu”.

Diu Montserrat Roig que només qui posseeix les paraules posseix l’univers, i cada dia que passa, i per a mi ja n’han passat bastants, n’estic més convençuda que a les dones, que vam ser les primeres en usar la paraula per parlar amb la serp —la tradició cultural-cristiana diu— se’ns va castigar apartant-nos de les trones i de la posteritat. Ells, els hòmens amb poder i per extensió tots els que se senten amenaçats per les dones, i amenaçats de mil i una manera, proven d’esborrar el rastre que les obres de les dones deixen. Tenen por de perdre l’univers, ells que no l’han posseït mai! 

Les nostres paraules, els nostres actes de desobediència, les nostres obres són tan perilloses  que sempre n’hi ha qui s’interessa a borrar el rastre, el nostre, com siga. Però resultem difícils d’amagar. Hui toca recordar, a un grup bastant desconegut d’artistes catalanes i valencianes que van nàixer entre el 1800 i el 1939, el rastre de les quals que no trobareu fàcilment en els llibres de text, les històries oficials, les exposicions o els museus. Les coneixem gràcies al treball d’un grup  de dones i hòmens, entre els quals Vinyet Panyella, Marta Pessarrodona,  Núria Nardi, Lluïsa Julià i Neus Real, i que podeu consultar i completar a la Nadala 2005. Escriptores. Fundació Lluís Carulla i al  Diccionari “Ràfols” d’artistes contemporanis de Catalunya i Balears. 

Com explica d’una forma incontestable Montserrat Palau a, Dones, històries literàries i cànon “Les històries de la literatura, com és el cas de la catalana, han estat i són en molts casos un llarg inventari d’autors. De tant en tant, i en les més completes, hi apareixen algunes autores: les trobairitzs, Isabel de Villena, Estefania de Requesens o Pilar Maspons, fins a arribar als noms indiscutibles de Caterina Albert i Mercè Rodoreda.Tanmateix, la seva presència hi és ben minsa i escadussera.”. Perquè —i açò ja és de la meua collita— la Damnatio memorae també es practica entre nosaltres. I tant, mi querida amiga i refent aquell conegut aforisme del meu estimat Joan Fuster, que alhora era una broma sobre l’aforisme d’aquell capella: “És català, Déu li do glòria” que es convertí en un “És català, veja’m que diu” i que ben bé es pot refer en un “És dona? Esborrem el que diu”.

Com algú ha esborrat de les històries oficials els noms i les obres de: 180….Isabel de Villamartín Escriptora; 1811 Maria Josepa Massanés Escriptora; 1827 Victòria Peña Escriptora;1841 Maria de Bell-Lloc Escriptora; 1845 Dolors Monserdà Escriptora;1865 Carme Karr Escriptora, Emilia Sureda Escriptora; 1869 Caterina Albert ( Víctor Català) Escriptora; 1876 Pilar Montaner Maturana- Pintora; 1877 Maria Domènech i Escaté Escriptora; 1893 Carme Montoriol Escriptora; 1892 Lola Anglada i Sarriera Il·lustradora; 1898 Carmen Osés Hidalgo Pintora; 1899 Aurora Bertrana Escriptora; 1901 Eugènia Millioud Gran Pierre Pintora; 1904 Anna Murià Escriptora, Rosa Mogas Llubià Pintora; 1907 Maria Teresa Vernet Escriptora; 1908 Mercé Virgili Giol Pintora; 1910 Rosa Leveroni Escriptora , Rosa Maria Arquimbau Escriptora, Elvira Augusta Levi Escriptora; 1911 Maria Rosa de Navas Escuder. Pintora, Leonor Muñoz Lavista Pintora; 1912 Angeles Santos Torroella Pintora; 1914 MAria Doménech. Escriptora, Concepció G. Maluquer. Escriptora, Àngels Noble MIlans Pintora, Mercé Llimona i Raymat Il·lustradora; 1915 Nieves Ortiz Comellas Pintora; 1916 Emilia de Torres Profitós Pintora; 1918 Maria Aurèlia Capmany Escriptora, Teresa Volosín Pintora; 1922 Maria Teresa Pascual ( Tessian)  Pintora, Àngels Pedreño MArtínez Pintora, Francesca Plasa Dolç Pintora; 1921 Isabel Serra Canal Pintora; 1923, Maria Assumpta Ortadó i Maymó Gravadora de cristall i esmaltista, Francisca Morell Molinas Pintora, Josepa Mestres Rodon Pintora; 1927 Pilar Serrano Misas Pintora, Lluïsa Torres Simón Esmaltadora; 1928 Roser Muntañola Inglada Pintora; 1929 Pilar Perella Blanch Pintora; 1930 Maria Àngels Anglada Escriptora; 1931 Maria Vich Nadal Pintora; 1932 Teresa Olle Sanromà Pintora i gravadora; 1934 Carme Solana Farré Pintora; 1940 Isabel Steva Hernàndez Fotógrafa.

Dones artistes: afirmar-se/ arriscar-se, transgredir

El que explica Pepa Edo, a la seua Tesi Dones i ciutat a la Barcelona del segle XX, en parlar del context social de la primera generació d’escriptores catalanes contemporànies, finals del segle XIX, principis del XX, serveix fil per randa al que es podria afirmar sobre el contex social de totes les dones artistes: pintores, escultores, cantants, compositores; europees, ciutadanes d’una terra aparentment culta i civilitzada des dels temps dels grecs ( ei, i les gregues?) i valencianes, que nàixen i/o viuen al País Valencià, que tant les ha oblidades—. Reprenent el fil, afirma la professora Edo “ El primer context social està marcat per la desigualdat política i educacional, per la subordinació femenina basada en el dret i la seva oberta discriminació laboral…” i segueix donant-nos les pautes sobre quin era el model cultural i ideòlogic d’aleshores —atentes a les semblances amb situacions del segle XXI-, perquè era un model que “consolidava la divisió …de l’esfera pública per a l’home, és a dir, producció, la cultura, i la política, i a les dones se les relegava a l’esfera domèstica-privada, a la llar, i la família, ja que la seva principal funció serà la de mare i esposa…”. 

Què passa quan les dones senten la necessitat de l’art? Què passarà quan algunes senten que necessiten l’art? En el segle XIX, en el XX o ara mateix. Les artistes, en Europa, o ací, són artistes que, seguint a Pepa Edo “viuen i escriuen en un context social marcat per una forta misogínia, …en aquella època ser una dona de lletres significava arriscar-se, i alhora, afirmar-se en contra de la norma establerta i , a més, servir d’exemple…”

Com descriu a la perfecció Laura Freixas “ Existeixen múltiples manifestacions...tant en la tradició literària catalana com en la castellana, que reflecteixen l’hostilitat contra les dones que escriuen, llegeixen, pretenen ser cultes o, senzillament, parlen…en aquest context el sol fet d’escriure -pintar, esculpir, cantar, compondre- significava un acte de compromís, un acte de rebel·lia, una transgressió contra aquella societat—contro totes les societats pensem d ara nosaltres— que assignava un espai limitat per a elles….” Una frontera que no havien de transpassar.

L’any 1980  Marguerite Yourcenar era elegida membre de l’Acadèmia Francesa, la primera dona en 350 anys..Teofilo Sanz explica que alguns membres s’hi oposaren amb vehemència a la seua candidatura per ser dona. Levy Strauss “perquè no es canvien les regles de la tribu” i l’escriptor Albert Cohen que argumentava si em permeteu la ironia , que una dona gorda i lletja, no pot tindre qualitat literària.

La dona gorda i lletja, aprofità el discurs d’entrada a l’Acadèmia retrasmés per Eurovisió, i amb l’assistència de més de 500 persones convidades i la presència del president de la República, per ironitzar assegurant que el seu ego se sentia: 

“aixoplugat, acompanyat per un grup invisible de dones que segurament haurien hagut de rebre abans que jo i ja fa anys aquest honor, fins al punt que estic a punt d’eclipsar-me i deixar passar les seues ombres”.

Imitem la Yourcenar, i deixem entrar les ombres de les dones que haurien d’haver passat per ací —enteneu amb visió global— i eclipsem-nos!!!

Nota final:

Si voleu vore com entra l'escriptora envoltada de "talents masculins" mireu el video de la UNED, ix un moment, però és l'únic document sonor que he trobat.

I si voleu consultar un document sonor curiós, que està al nostre abast gràcies a un projecte interesantíssim de la Universitat d'Alacant, que recupera un "programa de entretenimiento dedicado al público femenino", ací teniu Cita en París fent un perfil de l'autora i una entrevista a Silvy Vartan. Nyas, coca! 

MARIA MALIBRAN, la força d’una veu

MARIA MALIBRAN 1808 Mezzo-Soprano

Maria Malibran el era el nom artístitc de Maria Felicia Garcia Sitches. Havia nascut a París el 24 de març del 1808. Era filla del compositor, tenor i mestre de bel canto andalús Manuel García i de la soprano Joaquina Sitches. Amb sis anys, començaria a rebre les primeres classes de cant, amb el seu pare, el seu únic mestre..que havia vist tantes possibilitats en aquella veu àgil i dúctil de la seva filla, que la va sotmetre a una disciplina d’aprenentatge ferotge i gairebé obssessiva. Maria va patir el maltractament de son pare i, després, el del seu primer marit, un banquer arruinat per a qui va haver de treballar molt i a qui acabà passant una pensió.

I Maria va cantar Casta Diva, una de les peces més conegudes de  l’òpera Norma, del compositor Vincenzo Bellini. En l’estrenà de l’Scala de Milà el teatre estava ple des de les dues del migdia i el triomf va ser apoteòsic. Trenta vegades va eixir a saludar i 12.000 persones l’acompanyaren des del teatre fins el Palazzo Visconti.

Malibran es va convertir per la seua virtuosa i càlida veu de mezzo-sopranno, per la seua sublim actuació en el primer mite romàntic de l’òpera. El públic l’adorava, era intel·ligent, preciosa, seductora i la seua manera de viure i de cantar va ajudar a transformar l’estètica del cant i la visió de la societat cap als artistes. Tenia una gran facilitat per les arts, pintava, es dissenyava ella mateixa els vestits, cantava i componia, va escriure una trentena d’àries i romances i els grans compositors de l’època escrivien per a ella. La seua vida es va convertir en el punt de mira dels diaris de l’època.

En setembre de 1836 va caure del cavall, estava embarassada, però no va voler anul·lar els concerts. Dos dies més tard caigué a terra durant un dels recitals, la mort va ser instantània. Tenia 28 anys. Al seu funeral en la catedral de Mánchester assistiren més de 50.000 mil persones.

Per si voleu sentir Casta Diva, en versió d'una jove soprano de Kazan, filla d'una dona dedicada a la música, Aida Garifullina

Per si voleu saber més coses d'ella:

Femení i Singular, Catalunya Clàssica

2 d'agost. Dones úniques: mares i filles

El 2 d’agost de 1934 Adolf Hitler va assumir la presidència de la República de Weimar, quedava poc de temps perquè l’horror s’instal·lara en Europa, poc de temps per a que passaren per Ravensbrükc, el camp de concentració de dones més gran ubicat en territori alemany, aproximadament 132.000 dones i criatures. Com la suecana Virtudes Cuevas Escrivà, a qui recordem.

Ja hem avisat que recuperarem dones i vides, des de la nostra visió, hui hem triat la sensibilitat i la manera de viure i veure la maternitat de forma diferent: mares i filles, dides i xiquetes. Santes apòcrifes, mares forçades, dones amagades.

Margarida d'Antioquia, màrtir (305); suprimida del Calendari Universal de sants, però molt popular en l’edat mitjana. Era invocada en els parts. Criada per una dida cristiana d’amagat, un pare que la tira de casa, un pretendent rebutjat que la denuncia, un diable-drac que se la menja i ella en surt victoriosa. Tenia 15 anys quan la van degollar.

Caterina de Vadstena, 1331, coneguda també com Caterina de Suècia, filla de Santa Brígida, dones que anaren a la contra i que abandonaren vides aparentment relaxades per dir i fer la seua. Brígida, enviudà, i decidí anar a Roma a reclamar una reforma radical de l’església.  A més eren dones que parlaven en públic i tenien seguidors. M’ha cridat l’atenció que un dels miracles que li atribueixen és que en Vadstena no hi havia polls. Una dona sensible, bona lectora i casada als 14 anys; escriptora de textos perduts i d’una Consolació de l’ànima. Mai ha sigut canonitzada oficialment.

Mare de Déu dels Àngels (la Porciúncula); patrona del Cabanyal i dels espardenyers, si hui estrenu espardenyes els vostres peus no patiran. Lligada als franciscans i a una tradició popular el Dia dels perdons. Haureu de buscar molt per trobar el lligam entre esta santa i Clara d’Assís, fundadora de les clarisses, i que es negà a seguir amb la vida que li havien marcat, i que és la patrona de les telecomunicacións i la televisió. 

Isabel Allende, 1942, (Lima - Perú), escriptora, reproduïm un fragment del seu llibre Paula, escrit com un exocisme per la malaltia, el coma i la mort de la filla de l’escriptora. Si no l’heu llegit, ho heu de fer: 

 “Mi madre no había sido preparada para la maternidad, en aquel tiempo esos asuntos se trataban en susurros frente a las muchachas solteras, y la Memé no tuvo la ocurrencia de advertirla sobre los indecentes afanes de las abejas y las flores, porque su alma flotaba en otros niveles, más interesada en la translúcida naturaleza de los aparecidos que en las groseras realidades de este mundo, sin embargo apenas presintió su embarazo supo que sería una niña, la llamó Isabel y estableció con ella un diálogo permanente que no ha cesado hasta hoy. Aferrada a la criatura que crecía en su vientre, trató de compensar su soledad de mujer mal casada; me conversaba en alta voz asustando a quienes la veían actuar como una alucinada, y supongo que yo la escuchaba y le respondía, pero no me acuerdo de ese período intrauterino.”

La importància de les dones

Com afirma la professora Ana Aguado, “ No es tracta que les dones tinguen ara més importància en la història: ja la tenien, el que passava és que els que anteriorment “feien” la història no havien tingut la sensibilitat necessària en aquest tema per a donar-li valor en la seua jerarquia de subjectes històrics.”

Segons el Diccionari Normatiu Valencià: “Qualsevol entorn d’un punt de frontera té punts a l’interior i a l’exterior”…i amb els relats de vida de les dones de frontera trobarem els punts de la invisibilitat, l’exili, la injustícia, la bellesa, la creativitat, la ràbia, la indignació, , el dubte, la necessitat de crear, la fèrria voluntat, la passió, la bogeria, el deure, la renúncia, la soledat, la genialitat….

Relats de vida, perquè com explica Montserrat Palau “les històries de vida, escrits i orals, són instruments i procediments per combatre la invisibilitat de les dones en les històries oficials i els cànons, i contribueixen a canviar les formes d’interpretar i comprendre les seues vides a través de les seues experiències vitals i també històriques”. Sí combatre la invisibilitat, canviar la mirada sobre elles, sobre nosaltres.

Més de 70 dones estan a punt de desfilar pel blog, mostrarem quan van nàixer, qui eren, què pintaven, què interpretàven, com eren els seus lieds, les seues cançons…els manllevarem les paraules i les farem nostres. Per tant estigueu amb els sentits alerta per a viatjar a través de les seues fronteres, interiors,  exteriors.  

Res de tot el que anirem mostrant hauria segut possible sense moltíssima gent que ha deixat en la xarxa, també en el paper, i en les biblioteques informació per a que la fem córrer. Com no som professionals, ni açò és una tesi, no sempre podem citar sempre les fonts, però ho intentarem. En primer lloc, els textos i les obres de les pròpies autores, i després la Vikipèdia; tesis a l’abast en la xarxa, com la de Maria Lacueva “Escriptores valencianes” ; la Nadala del 2005 “EScriptores”, de la Fundació Lluís Carulla;  el treball de diverses autores de la Universitat de Lleida, “Dones i literatura.Autores, lectores, personatges” i moltíssimes més que anirem citant.