Les sirenes de Carme Riera

L’any passat vaig comprar un llibre estrany, una versió d’un conte de Hans Christian Andersen. L’autora era Carme Riera, el títol La veu de la sirena, un llibre dins d’un altre llibre que em captivà. La sirena del conte s’expressava així “Malgrat que no podia cridar-los amb la meua veu, si que ho feia amb tots els sentits. A elles dirigia els pensaments i especialment la voluntat del meu cor. I com el de moltes dones (…) el meu silenci obligat, com el seu durant segles, ja que encara que disposessin de veu no se’ls permetia utilitzar-la, era d’allò més eloqüent”. Fa poc he pogut “sentir” l’extraordinària escriptora i intel·lectual. L’he “sentida” en totes les accepcions del terme, tal com les explica Coromines, l’he escoltada, he percebut la seua sensibilitat, i he compartit les seues opinions.

Sirena, Manola Roig

Carme Riera, va passar  aprincipis d’abril per l’Espai Fuster de Sueca, un espai que espera —encara, quasi 25 anys després de la mort del’intel·lectual— mamprendre el vol, en noves mans —les del poeta Salvador Ortells— , i nous temps —l’ex-PP #meninfotdequasitot—. Contenta, contentíssima de tindre a dos pams una de les escriptores que més m’estime i  admire. L’escriptora dels contes que m’impactaren, que em descobriren la força d’un pronom; la intensitat del temps curt; la força continguda en l’escassetat de paraules. La primera volta jo era jove, però encara conserve el sabor, la sensació, l’impacte dels contes, de les veus i dels personatges, l’emoció intensa i el descobriment. Te deix la mar com a a penyora, Jo pos per testimoni les gavines o  Epitel·lis tendríssims, m’han acompanyat sempre. I, m’han inspirat i els he volgut imitar. Maldestra.

Imagineu, doncs, el goig d’escoltar-la al meu poble! I que les primeres paraules de l’artista foren per recordar Montserrat Roig, una altra dona, que m’acompanya i de la qual aprenc sempre. Carme Riera li va prometre a la seua amiga, abans que morira, que sempre la duria amb ella, i nomenar-la és cumplir amb la promesa. En la conferència de l’Espai Fuster de la qual vos parle, era pertinent recordar Roig, perquè Riera dissertava sobre Els enigmes de la creació i l’amiga en parla a aquell llibre que hauria de ser manual per a qui “fa” literatura Digues que m’estimes encara que sigui mentida, i ens avisa “Vaig aprendre, amb els anys, que ningú no pot explicar per què escriu. No hi podem elaborar teories. Escriure és anar fent…Escriure és un privilegi… Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu revenja. O miracle. Tant se val.”.

Mentre Carme Riera desfilava el tema, i explicava anecdotes, i ens citava, amb naturalitat, les respostes a la pregunta que havia formulat, s’havia formulat, se’m desvetllava una dona sàvia, i humil. Una dona tímida, que va confessar com la por s’ensenyoria d’ella en acabar un llibre. La por a entrar en les llibreries, la por, de vegades convertida en certesa, que els altres autors són millors. I jo em feia mans i mànegues! Una de les intel·lectuals més importants d’este moment, l’escriptora admirada, la dona membre de la RAE, presidenta de CEDRO, la guardonada amb el Premio Nacional de las Letras Españolas, pel conjunt de la seva trajectòria literària i pel Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana el 2005, ens confessava, amb naturalitat i senzillesa, el seu enigma, i les pors, les inseguretats i les obsessions quedaven al descobert. Cite, més o menys de memòria, el que ens va dir en Sueca “Creem per resoldre els nostres problemes. Escric per continuar les històries que la meua avia em contava, històries reals, però precioses”. I així, de dona a dona, trencant silencis, les narradores acabaren amb el silenci de les sirenes.

Dones fèrtils, poema de les Magues de Gener, per Manola Roig i Rosa Roig

Les ombres de Grey: premis Razzie i pura imbecil·litat

M’agrada l’hivern, perquè fa fred i les nit són clares, vull dir, netes i s’hi veuen moltíssimes estreles, al firmament. Però també les “estreles” es veuen en la televisió, perquè gener i febrer és temps de catifa, la de prop de la llar, i la catifa roja dels premis, i per allí passen totes, o quasi totes les de la indústria del cienma i la televisió: els Goya, els Globus d’Or, els Oscars i, els Razzie, son fruita d’hivern. Enguany, en el Premi Golden Raspberry, també conegut com els Razzie, sembla que en anglés significa so estrident i de mal gust, uns contra-Oscars, que s’anuncien quasi al mateix temps que aquells, ha obtingut 6 nominacions la pel·lícula 50 ombres de Grey, a la pitjor pel:lícula i al pitjor guió. I què voleu que diga, no m’estranya en absolut, i estic quasi segura que se’ls quedarà, els premis. Segur!  He vist la pel·lícula i he llegit el llibre. La pel.lícula la vaig vore com un exercici de neteja. No m’és permés dir res més. Del llibre en parlem ara.

No sabia que existien les ombres amb nom propi fins que un dimarts qualsevol, una companya de treball va despertar la meua vanitat. Tu que eres escriptora -em preguntà- em pots explicar què vol dir quan una expressió es repetix molt?. Jo, escriptora, bé mira, no sé...en poesia, en microrelats la repetició té una intenció…però..I la meua companya s’explicava, i, en una novel·la?. I l’escriptora intentava defensar el gremi, mira depén, igual passa com en la música i va lligat a un personatge...La conversa anava interesant-nos més i s’aproximava a la confidència. Ara preguntava jo, es tracta d’una traducció?, perquè les traduccions solen tindre errors...i finalment, la meua companya, que em confessa la seua preocupació.

Mira, no, és que estic llegint 50 sombras de Grey, perquè me l’ha deixada la meua cunyada i més que fixar-me en la trama, m’obsessiona que repetisquen una i mil vegades la mateixa expressió “fruncir el ceño”, tant m’obsessiona que m’he arribat a anotar les repeticions. Aleshores m’explicà de què anava la novel·la. Que sí, Rosa, que la llig tot Cristo, és una relació de submissió i masoquisme, consentit, entre una dona jove i un home ric, ben plantat i madur. I en eixe precís instant vaig caure en el compte que es tractava del llibre del qual parlava la notícia de premsa que havia llegit la vespra, i que m’havia fet pensar en la imbecil·litat humana: una jove havia mort a mans del seu amant per imitar els jocs sexuals de 50 ombres de Grey. Una mort provocada per les 123 bastonades que la dona havia rebut del seu l’amant. Amant???

Què tinc jo contra la pornografia, o contra l’erotisme? Què tinc jo contra l’exhibició, o l’evocació d’actes sexuals? Què tinc contra el desig? Res, estic a favor del sexe, adult, consentit, tendre, sincer, amb llum, sense pecats... Què tinc contra els nous gèneres literaris, com les fanfiction, que es troben en l’origen de la novel·la? Res, estic a favor de la recreació, la intertextualitat, el joc, la creació en xarxa.... Què tinc contra les novel·les eròtiques? Res, m’agraden per exemple Els quaderns d’en Marc i us els recomane, perquè com diuen els crítics es tracta d’”Una 'història sorprenentment vibrant i ben escrita, on no manca la tendresa, i on hi caben totes les fantasies eròtiques imaginables' i que les males llengües han atribuit a l'escriptor català Manuel de Pedrolo. Un llibre on “el sexe, lluny de ser un tabú o una repressió, és una festa contínua i inacabable”; un llibre que parla, d'una manera específica, de la condició sexual de la dona, o més ben dit, 'de la condició de la dona com a criatura sexual, amb una voluntat i unes necessitats pròpies'

Ara bé, estic en contra de la mala literatura a perquè sempre provoca víctimes. Algunes són fictícies com Madame Bovary, que perd la raó i la vida per les novel·les amoroses, o com el Quixot, que perd la raó per les novel·les de cavalleries. Però d’altres són reals, com la jove que va morir perquè va pensar que 123 bastonades del punter de fusta que la farien ser més feliç, perquè va pensar, o algú li va fer pensar, que la seua sexualitat necessitava la violència que descrivia aquella escriptora que repeteix les paraules, com l’amant de la jove va repetir les bastonades, per pura imbecil·litat.

#25N: entre les tristes cabòries i les virolades pintures

Donuetes de Manola Roig

“El nombre de Hipatia significa la más grande. La leyenda de Hipatia de Alejandría nos muestra a una joven, virgen y bella, matemática y filósofa, cuya muerte violenta marca un punto de inflexión entre la cultura del razonamiento griego y el oscurantismo del mundo medieval”

Divulgamat

El 19 d’octubre de 1999, les Nacions Unides van instituir la celebració mundial del 25 de novembre, com a Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les dones, una data  assenyalada l’any 1981, en Bogotà, per les participants en el Primer Encuentro Feminista de Latinoamérica y del Caribe. Però, què o a qui es recordava eixe 25 de novembre? Es recordava un acte de terrorisme d’estat en forma de violència de gènere, però també l’esperança que les pitjors situacions poden redreçar-se. La celebració té el seu origen en el brutal assassinat de Minerva, Patria i Maria Teresa, que s’oposaren al dictador Rafael Trujillo. Les Mirabal, tres germanes joves i compromeses amb la llibertat i la justícia, perseguides, empresonades i, definitivament, assassinades, pels sicaris de Trujillo el 25 de novembre de 1960 quan tornaven de visitar els seus marits, empresonats per la dictadura. I el dictador i els sicaris i els còmplices van disfressar d’accident la mort a bastonades de les joves, i la mentida encengué una reacció que acabà amb el dictador en un any.

Però, hui també és el dia de les catalinetes, la festa de Santa Caterina d’Alexandria, patrona de les xiquetes. Una versió “sagrada” d’aquella Hipàtia a qui els poderosos cristians mataren per desobedient, i per no voler-se batejar, i per defensar la raó, contra la fe. Círil, sant i patriarca d’Alexandria, “doctor de l'església, pilar de la fe”, sospitava d' aquella dona impertinent, que paga amb la mort, per ser lliure i no sotmetre’s. Així un grup de cristians "fanàtics" la van assaltar i se la van endur dins d’una església, la despullaren i la van matar. Humiliació i venjança. Les mans, les dels fanàtics, la sentència la de la mateixa església. Més dictadors, i més sicaris. 

Santa Caterina de Zurbaran

No obstant això, els poderosos cristians, decidiren quedar-se el model de la dona desafiant i convertir-la en verge i després en martir i batejar-la, sense escrúpols. Més violència d’estat en forma d’usurpació d’identitat, de robatori  i manipulació d’un relat de vida. Ni morta la deixaren descansar. I s’inventaren un martiri amb miracle, per a la santa: una roda plena de punxes que, no obstant, no la va ni tocar. I per acabar la festa, algú trobà el cos incorrupte d’una jove en la muntanya del Sinaí i li van adjudicar un nou cos, però incorrupte, a qui ja tenia una nou nom i una nova vida més d’acord amb les seues lleis. 

I aquelles despulles, convertides en relíquies, que ocultaven una cruel història de manipulació i crueldat, van ser transportades a Europa, pels croats. I la nova Hipàtia-Caterina acabà convertida en una santa popular, lligada als contes de les filoses i a l’auxili per la mort sobtada —com la Bella dorment—. I per eixa raó, imagine, hui, 25 de novembre, les criatures en Sueca, ignorants de tanta maldat, mengen rotllets d’anis, que tenen la forma de la roda del martiri de la santa, i canten —beneïda ignorància— una peça popular partidària del “palo” per a les xiquetes desobedients: Les catalinetes mengen culleretes, els catalinots, mengen cullerots,/Clots, clots/Santa Catalina, ora pro nobis, santa Filomena, miserere nobis/ Sant Antoni dels porquets, als xiquets uns dinerets/ I a les xiques una surra  / p’a que vagen a costura.

Mª Àngels Anglada va traduir uns versos d’Agatias l’Escolàstic, nascut l’any 536 a una ciutat persa, i educat a Costantinoble, que contenen el lament de les dones del seu temps, però que serviria per a les dones del nostre temps. Per a moltíssimes de les dones del nostre temps, però sobretot, per a descriure el que moltíssimes de les lleis i dels actes dels hòmens, poderosos o no tant, fan per nosaltres. 

Els xics no tenen la mateixa dissort que a nosaltres,

dèbils xiques, ens ha tocat.

Ells tenen companys, amb els quals

bescanvien les penes amb paraules confiades,

es lliuren a jocs que els conforten 

i enmig dels carrers passegen mirant virolades pintures;

nosaltres, en canvi ni el dret no tenim de veure la llum,

ans a casa amagades ens consumim en tristes cabòries

Les conseqüències del que diuen, escriuen i fan els hòmens poderosos, o del que no fan, o no diuen o no escriuen, acaba formant part de l’estadística que va carregant-se de dones mortes a mans d’hòmens que pensaven que tenien dret, o que sabien que algú molt poderós i influent els havia dit que tenien dret, o que pensaven que obtindrien el perdó, o que intuïen que entendrien les seues raons, o que pensaven que podrien traure’n profit, o que pensaven que algú ho havia de fer perquè sí, perquè amb eixa llengua algú l’ha de fer callar, o perquè què s’ha pensat esta que té dret a tot….

Resultat, un llistat inacabat, inacabable, imcomplet, esfereidor de dones mortes, sense cap guerra declarada— o se n’ha declarat una i no ho hem sabut vore—; però també el patiment, amagat, de tantíssimes dones consumides en tristes cabòries, com fa 1500 anys. I el 25 de novembre, serà un recordatori per a la desesperança, la resignació, un avís per a que seguim amb la revisió dels papers que ens assignen, però també una jornada per a la reivindicació i el moment de mirar cap al futur amb esperit de lluita.  Perquè nosaltres volem veure la llum, mentre juguem a jocs que ens conforten i passegem entre virolades pintures, allunyades de tan tristes cabòries.

Ací podeu vore la història de les Mirabal

Maleïdes bruixes!! De Marxa a Madrid, 7N

“Les dones donen la vida, les mans de les dones guareixen i preparen aliments; en elles hi ha alguna cosa màgica, quasi divina.”

Teresa Vinyoles Vidal

Em va commoure una informació que vaig llegir en la xarxa fa ben poc segons la qual encara moren més de 100 dones a l'any acusades de bruixes. Afegia la informació el cas d’una dona Poni Orang de 63 anys decapitada fa poc en algun racó perdut de la Índia— tremole!! quan pense en les dones allí— a qui havien acusat de ser la causa de malalties i sofriments entre el veïnat.  Segons Ángel Gómez Fuentes, corresponsal en Roma de l’ABC i redactor del text, en els homicidis perpretats sota l’acusació de bruixeria s’amaga una “una despiadada lucha por las tierras”, la de les bruixes, clar!. Matar, decapitar i cremar, una dona acusada de bruixa, a finals del segle XVIII costava 75 florins alemanys, que li pagaven al seu botxí. A Toldina, com es coneixia la italiana decapitada el 1716, confesar que tenia tractes amb el dimoni des dels 13 anys, li costà la vida.

Sembla que Toldina, o Poni Orag formen part d’una llarga llista de dones assassinades pel poder, per la repressió, pel patriarcat, per la venjança, perquè sí…llarguíssima perquè és una llista de 9 milions de noms de dones, majors, independents, lidereses. Les bruixes que durant 200 anys, entre els segles XVI-XVII, segons explica Montserrat Barba Pan experta en Feminisme, van ser perseguides en Europa i en els EEUU, una persecució lligada a un sistema econòmic en el qual “l’Església i l’Estat imposaren un codi moral i un règim de possessió de les terres”.  Fa quatre dies, en comptes de bruixes, el “poder” les anomenà “roges””separatistes” “mestres” “republicanes”, i també les mataren. I van ser els mateixos. Però les maleïdes bruixes no són fàcil de derrotar!

A la ciutat de València cremar bruixes també era un espectacle que comptava amb la presència del poble, el virrei, o la virreina, l’arquebisbe, els canonges, el Sant Ofici—la Inquisició instaurada pels Reis Catòlics el 1480, i que quan la derogà Maria Cristina el 1834, tenia una llista pròpia que superava les 200.000 víctimes, algunes valencianes—. Tanqueu els ulls, davant la porta dels Apòstols, la mateixa porta que uns quants anys després vora com cremen el cadàver de Blanca March i Maçana , la mare de Lluís Vives, Elionor està vençuda. Avança cap a la pira una dona de 47 anys, rica de cuna, Elionor Esparza de Alcañiz, condemnada a morir cremada viva per «pertinaz, negativa y relapsa», és un 19 de setembre de 1505, la seua família es va convertir al cristianisme; el seu marit, Lluís Alcanyís “inspector vitalici dels ferits de la ciutat” per designació reial acabarà com ella. Vint anys han estat interrogant els inquisidors Elionor, ara sí ara també, fins que desesperada s’ha acollit a l”edicte de gràcia”, un parany que anuncia perdó si confesses. Una confessió feta sota tortura, després de 19 mesos d’interrogatoris i empresonament en condicions inhumanes. Ara la cremaran viva.

María de Barnechea només parlava basc i caigué en mans de la Santa Inquisició, estava prenyada i parí, li llevaren el fill i començà el procés. María, partera i basca, només parlava basc i el tribunal demanà un traductor, acudí, era un frare dominic. Negava la bruixa haver mantingut relacions carnals amb el dimoni, però al sisé interrogatori decidiren que era bo que la mare de la bruixa, Catalina, fora torturada davant la filla, que decidí parlar. Però només sabia basc i el seu traductor, va pensar que com ella només sabia basc no podria entrendre què traduïa el malparit dominic. Així que quan Maria de Barnechea explicà que uns frares l’havien feta beure i “vaig perdre les forces, però m’hi veia bé, encara que no podia parlar i m’agarran i em portaren a la capella del convent i em deixaren nueta i n’hi havia molts frares, i…” l’amic dels seus amics, declarà que el dimoni era el pare del fill de María. I així aquella dona, tornà a ser violada per un frare malparit que a més a més de basc, sabia castellà.

No hem de consentir que la vida i la mort de les dones, de les de hui, de les d’ahir com Elionor Esparza de Alcañiz, María de Barnechea , Toldina, Poni Orag, Blanca March i Maçana estiga en mans dels fanàtics que s’amaguen darrere d’un washapp, d’un tribunal, d’una amenaça o d’una mentida. Dissabte 7 de novembre a Madrid, mentre encara dura el temps de Samain, el temps fora del temps, obrirem les portes del món,  perquè les maleïdes bruixes ens acompanyen. I serem invencibles. 

Cherchez la femme, també als mitjans de comunicació

Vaig participar com atenta espectadora en la Jornada que l’Ajuntament de Gandia organitzà dimecres 9 de setembre amb la col·laboració de la Unió de Periodistes de València, jornada acollida al projecte DAME, un projecte europeu adreçat a promoure la visibilització de les dones en tots els àmbits de les activitats humanes. Bravo! La Jornada me la vaig prendre com la pastilla per al control del sucre, la tensió o el hipotiroidisme, una nova profilaxis per refer la meua mirada sobre les coses, i aplicar sempre que puga la mirada de gènere. Afegiu a estes raons la possibilitat, sempre plaent, de xarrar amb una bona amiga, una escriptora amagada en el seu món, una “tirantiana” de socarrel, i comprendreu per quines raons pugí al tren de Cullera-Gandia un dimecres a les 3 de la vesprada en acabar la meua jornada laboral.

El títol excità la meua curiositat Una mirada de gènere als Mitjans de comunicació, però també, o sobretot, la va excitar la llista de ponents, una llarga llista de dones valencianes lligades al periodisme i a la política, que no sempre es poden sentir en espais de reflexió institucional i/o acadèmica. De fet, segons el Consell Audiovisual de Catalunya, l’aparició de dones en TV representa només un 28% de l’espai dels mass media i només recorren a un 9% d’expertes, en femení. Per tant el món dels mitjans de comunicació continua sent dels hòmens i “sus cositas”. I si, com explicà una magnífica alcaldessa socialista, Diana Morant, tot citant Umberto Eco, “El que no apareix als mitjans de comunicació no existeix”, l’anomenat quart poder segueix controlat pels hòmens i la seua vara de medir el món. Una vara que, com afirmava Isabel Olmos, subdirectora del Levante-EMV, seguix marcant un model de professió definida amb paràmetres dels segle XIX i que obliga a les dones, en paraules de la fotografa Eva Mañez, a no tindre vida privada. Per acabar destapant amb Macu Gimeno, carregada de dades esfereidores, que la maternitat és una font de problemes per a les dones que se n’ixen del camí marcat des del poder.

He de confessar que també m’hi empenyé a l’acte el meu estat actual, un estat que no sé ben bé si anomenar “estupefacció de gènere”, “ignorància climatèrica” o “adultesa combativa”. Este estiu m’he fet major-adulta, en el sentit més popular de l’expressió, i he caigut de la figuereta. He començat a qüestionar tot —poc— el que sé, perquè he vist clarament que el que “sé” ignora i margina les dones. Sóc una víctima més de l’establisment patriarcal, androcèntric, que ens ha fet creure i ens ha ensenyat que dones artistes, científiques, santes, heroïnes, escriptores, compositores, fotógrafes, oradores, polítiques, o periodistes n’hi ha ben poques, i les que “fan faeneta” pròpia dels varons tampoc no són tan d’allò, per això les publiquen menys i guanyen menys premis, i normalment ocupen una vice-direcció, sots-secretaria, secretaria. Això mentre viuen, perquè quan moren, procuren oblidar-les —no, soterrar-les—. Exagere? Ni pensar-ho!

Ignorava que existiren tantes dones amb un cert poder als mitjans de comunicació tot i que em considere una dona informada i de sensibilitat feminista: Isabel Olmos, periodista i subdirectora del diari Levante-EMV; Mariola Cubells, periodista i analista de televisió; Maria José Grimaldo, periodista i subdirectora de Las Provincias; Macu Gimeno Coordinadora de l’àrea de Dones de la Intersindical Valenciana; Eva Mañez, fotògrafa freelance de premsa i gerent de Foto Agència València; Marina Vallés, subdirectora de Radio Gandia Cadena SER; Alicia Izquierdo, regidora Delegada de Polítiques Econòmiques i d’Innovació; Cristina Chirivella, Secretària General de la Unió de Periodistes Valencians, assessora premsa Grup Compromís Ajuntament de Paterna.

Amparo Garcia, Vice Presidenta de la Unió de Periodistes Valencians, periodista/community manager en el grup de Comunicació Grupo R Valencia; VioletaTena, vocal de la comissió executiva de la Unió de Periodistes Valencians i redactora de la Revista 'El Temps’. Escoltar-les va ser com un gran regal per començar el curs i reprendre forces i l’esperança que guanyarem la guerra, tot i que cada dia perdem una batalla, quan perdem una dona a mans d’un agressor.

Cada notícia que escolte, mire, llegesca, recordaré a Violeta Tena explicant com les fonts d’informació segueixen sent masculines i són els hòmens els generadors de notícies. Només acabe de redactar este text buscaré el Decàleg de l’Associació de Dones periodistes que cità Elena Cívico, en una magnífica intervenció. Cada matí, en escoltar a Pepa Bueno, tornaré a escoltar la càlida veu de Marina Vallés reivindicant el paper de les professionals de la ràdio, i fent-nos saber com la majoria de les redaccions de La Safor estan conformades per dones, tot i que les direccions, no. Però sobretot i encara que com Marina Cubells tinc més dubtes que certeses, intentaré mirar i buscar on estan les dones que m’han amagat i m’amaguen cada dia, les que m’han precedit o les que viuen amb mi; refaré la meua pròpia genealogia i el meu relat de vida per avançar buscant sinèrgies i re-explicar-me el món i les meues prioritats. Buscaré la dona, perquè tot i que me l’amaguen, ara sé que està ací.


Ací està l'article publicat a La Veu http://opinions.laveupv.com/rosa-roig-celda/blog/5983/cherchez-la-femme-esta-aci

ÉS DONA? ESBOREM EL QUE DIU

Atena, deessa de la saviesa. Manola Roig

Damnatio memorae és una expressió llatina que s’usa quan s’amaga el rastre d’una persona, la seua imatge, els seus documents o les seues obres, perquè es considera que el seu record és un perjudici per a la seua família o per a l’estat —clar i català, per al poder—. A totes les dones, i especialment, a les que han destacat, o senzillament han “practicat” alguna de les ocupacions que els hòmens s’han reservat en exclusiva —artistes, científiques, descobridores, constructores, lluitadores, sanadores, escriptores, místiques, governants— se’ls ha aplicat per “raó d’estat” o per just dret de conquesta una autèntica i continuada Damnatio memorae per raons de gènere. O com diríem jugant amb un conegut aforisme fusterià, “És dona? esborrem el que diu”.

Diu Montserrat Roig que només qui posseeix les paraules posseix l’univers, i cada dia que passa, i per a mi ja n’han passat bastants, n’estic més convençuda que a les dones, que vam ser les primeres en usar la paraula per parlar amb la serp —la tradició cultural-cristiana diu— se’ns va castigar apartant-nos de les trones i de la posteritat. Ells, els hòmens amb poder i per extensió tots els que se senten amenaçats per les dones, i amenaçats de mil i una manera, proven d’esborrar el rastre que les obres de les dones deixen. Tenen por de perdre l’univers, ells que no l’han posseït mai! 

Les nostres paraules, els nostres actes de desobediència, les nostres obres són tan perilloses  que sempre n’hi ha qui s’interessa a borrar el rastre, el nostre, com siga. Però resultem difícils d’amagar. Hui toca recordar, a un grup bastant desconegut d’artistes catalanes i valencianes que van nàixer entre el 1800 i el 1939, el rastre de les quals que no trobareu fàcilment en els llibres de text, les històries oficials, les exposicions o els museus. Les coneixem gràcies al treball d’un grup  de dones i hòmens, entre els quals Vinyet Panyella, Marta Pessarrodona,  Núria Nardi, Lluïsa Julià i Neus Real, i que podeu consultar i completar a la Nadala 2005. Escriptores. Fundació Lluís Carulla i al  Diccionari “Ràfols” d’artistes contemporanis de Catalunya i Balears. 

Com explica d’una forma incontestable Montserrat Palau a, Dones, històries literàries i cànon “Les històries de la literatura, com és el cas de la catalana, han estat i són en molts casos un llarg inventari d’autors. De tant en tant, i en les més completes, hi apareixen algunes autores: les trobairitzs, Isabel de Villena, Estefania de Requesens o Pilar Maspons, fins a arribar als noms indiscutibles de Caterina Albert i Mercè Rodoreda.Tanmateix, la seva presència hi és ben minsa i escadussera.”. Perquè —i açò ja és de la meua collita— la Damnatio memorae també es practica entre nosaltres. I tant, mi querida amiga i refent aquell conegut aforisme del meu estimat Joan Fuster, que alhora era una broma sobre l’aforisme d’aquell capella: “És català, Déu li do glòria” que es convertí en un “És català, veja’m que diu” i que ben bé es pot refer en un “És dona? Esborrem el que diu”.

Com algú ha esborrat de les històries oficials els noms i les obres de: 180….Isabel de Villamartín Escriptora; 1811 Maria Josepa Massanés Escriptora; 1827 Victòria Peña Escriptora;1841 Maria de Bell-Lloc Escriptora; 1845 Dolors Monserdà Escriptora;1865 Carme Karr Escriptora, Emilia Sureda Escriptora; 1869 Caterina Albert ( Víctor Català) Escriptora; 1876 Pilar Montaner Maturana- Pintora; 1877 Maria Domènech i Escaté Escriptora; 1893 Carme Montoriol Escriptora; 1892 Lola Anglada i Sarriera Il·lustradora; 1898 Carmen Osés Hidalgo Pintora; 1899 Aurora Bertrana Escriptora; 1901 Eugènia Millioud Gran Pierre Pintora; 1904 Anna Murià Escriptora, Rosa Mogas Llubià Pintora; 1907 Maria Teresa Vernet Escriptora; 1908 Mercé Virgili Giol Pintora; 1910 Rosa Leveroni Escriptora , Rosa Maria Arquimbau Escriptora, Elvira Augusta Levi Escriptora; 1911 Maria Rosa de Navas Escuder. Pintora, Leonor Muñoz Lavista Pintora; 1912 Angeles Santos Torroella Pintora; 1914 MAria Doménech. Escriptora, Concepció G. Maluquer. Escriptora, Àngels Noble MIlans Pintora, Mercé Llimona i Raymat Il·lustradora; 1915 Nieves Ortiz Comellas Pintora; 1916 Emilia de Torres Profitós Pintora; 1918 Maria Aurèlia Capmany Escriptora, Teresa Volosín Pintora; 1922 Maria Teresa Pascual ( Tessian)  Pintora, Àngels Pedreño MArtínez Pintora, Francesca Plasa Dolç Pintora; 1921 Isabel Serra Canal Pintora; 1923, Maria Assumpta Ortadó i Maymó Gravadora de cristall i esmaltista, Francisca Morell Molinas Pintora, Josepa Mestres Rodon Pintora; 1927 Pilar Serrano Misas Pintora, Lluïsa Torres Simón Esmaltadora; 1928 Roser Muntañola Inglada Pintora; 1929 Pilar Perella Blanch Pintora; 1930 Maria Àngels Anglada Escriptora; 1931 Maria Vich Nadal Pintora; 1932 Teresa Olle Sanromà Pintora i gravadora; 1934 Carme Solana Farré Pintora; 1940 Isabel Steva Hernàndez Fotógrafa.