dimarts, 9 d’agost del 2016

VEUS DES DE LA PREHISTÒRIA


La dona de la cova de la Araña

"En 2002, un professor del departamento de Biología de la Evolución de la Universidad de Swansea, Reino Unido, el doctor John T. Manning, descubrió que existe una relación entre el tamaño del dedo índice y el anular que es característica de toda la especie humana y distinta en los hombres que en las mujeres. (...) el programa de ordenador Kalimain ,basado en la ratio de Manning, diseñado por los investigadores Michel Chazine y Arnaud Noury ha medido las manos q1ue aparecen en numerosas pintures parietales de diversos continentes, desde cuevas paleolíticas europeas hasta grutas de las islas perdidas de Borneo. (...) Sus resultados, junto con los de otras investigacions, coinciden en que : solo la mitad de las manos de las pintures rupestres, aproxima

damente, son de hombres. La otra mitad son mujeres."
Ellas Mismas. Ángeles Caso

La primera vegada que vaig llegir una notÍcia que feia referència als estudis dels quals parla Ángeles Caso en el seu llibre vaig quedar colpida, si això era cert significava que des de la prehistòria les dones hem sigut part activa, subjecte i no només objecte com la societat patriarcal ens ha volgut fer creure, de la història de la humanitat, i en este cas concretament de la història de l’art.

Per a mi s’ha convertit en una necessitat vital reeducar-me, buscar nous models, artistes, escultores, pintores, gravadores, tallistes, dones fortes, dones que s’han enfrontat a totes es barreres i dificultats que la societat patriarcal els imposava, dones que sentien la necessitat de mostrar al món el seu art, la seua mirada, dones que en molts casos van ser reconegudes i després arraconades i invisibilitzades, i ara que sé que hi són, i des de la meua pròpia ignorància, necessite mostrar-les, fer-les visibles. 
Manola Roig



"Muchos afirman todavía con cierto menosprecio que, aunque hubo efectivamente mujeres artistas, ninguna es comparable a un Velázques o un Goya o un Rembrant o un Miguel Ángel o un Picasso [...] el día en que esas persones reconozcan que, además de ser numéricamente menores, sus condicones de formación y trabajo fueron mucho peores  [..] y que el estímulo que recibían de la sociedad infinitamente más dèbil, habremos establecidouna cierta justícia [...] algunos aseguran también que no pasaron de ser artistes mediocres. Algunas lo fueron, otras en cambio, estuvieron entre los mejores de su tiempo. Pero la mirada educada en el canon androcéntrico sospecha siempre de todo lo que haya sido producido por las mujeres, y, antes de observarlo, ya sabe que lo rechazará [...] un gran número de artistes masculinos también fueron mediocres y, aun así figuran en los libros y se exhiben con orgullo en los museos y las exposiciones [...] "
Ellas Mismas, Àngeles Caso
Les mans, de la cova de El Castillo, Cantabria

Però jo no soc una experta, ni tan sols una aprenent d’investigadora, només sóc una dona artista que ha viscut gran part de la seua vida sense models femenins en els quals veure’s representada, i crec que no podem viure coneixent només una part de la història, cal conèixer totes les visions i després buscar el propi camí. No és tracta de ser millors sinó de coneixement, d’opcions, de justícia social, perquè un món sense la mirada de la meitat de la humanitat és un món cec.

Les dones hem estat presents, hem imaginat i creat una realitat pròpia, un estil propi, igual que ho han fet els homens, i crec que tots dos són legítims.
Per eixa raó, i sense cap pretensió, i només perquè crec que els ho dec a elles, que la societat els ho deu, obrim una nova sèrie per a nomenar i mostrar el treball d’algunes d’elles, pot ser els criteris no seran els més acadèmics, però permeteu-me la gosadia, obrim la ment i disfrutem amb l’art de totes estes dones que alguna vegada lluitaren per ser el que volien ser.
I hui comencem donant-los veu i fent una nova mirada a aquelles pintures rupestres, de les quals ens parlava Ángeles Caso i el doctor Manning, ampliant l’horitzó i mirant-nos-les amb uns altres ulls.

Manola Roig



2 comentaris:

  1. Gràcies, Manola Roig, per parlar-ne. Sincerament, crec que la gran majoria de les manifestacions artístiques parietals i mobibles del paleolític les feren les persones que no caçaven; sense negar, però, que hi haguera homes que hi pintaven o gravaven, és clar. Quan tinga una miqueta de temps, si és possible a partir d'octubre, mamprendré seriosament el tema de la prehistòria i les dones, és la meua assignatura pendent.

    ResponElimina
  2. Però, quant a això dels dits, no pose la mà al foc: fa uns anys també es deia que el fet de tindre'n un més gran que l'altre indicava que tenies 'tendències homosexuals'. No sé, ho agafe amb pinces, i molt llargues. No m'agraden les categoritzacions parlant de dimorfisme sexual humà... Justament, som els mamífers que menys en tenim.

    ResponElimina