Isabel de Villena: 5.000 paraules per a una lletra de batalla

Tres noms, una dona de Manola Roig

Jo sóc volonter faedora d’un altre llibre que serà com una lletra a so de batalla…

El 22 d’agost de 1497, fa més de 500 anys, s’acabà d’imprimir el text per a la reina Isabel de Castella, que, en la magnífica edició de la Institució Alfons el Magnànim anotada per Vicent Josep Escartí i amb una preciosa i precisa introducció de Pere Maria Orts que no oblida les reines i senyores del Casal d’Aragó, consta de 500 pàgines, per donar-hi cabuda a les 5.000 paraules —seguint l’estudi sobre la riquesa lèxica de l’obra d’Emili Casanova— que, com a dona culta, va usar Elionor d’Aragó i Castellà, coneguda com Elionor de Villena, Isabel de Villena, sor Isabel o l’abadessa de les clarisses del Monestir de la Trinitat, en el seu Vita Christi.

Ignorem quant de temps li costà a l’abadessa escriure “una vida de Jesucrist vista a través de les dones… en tot moment … hi ha una dona amb la qual es relaciona Jesús; en tot moment hi ha una dona els sentiments i les paraules de la qual resumeixen l'abast o la significació de l'episodi evangèlic”, segons Joan Fuster. Un text, per a defensar les dones, en el qual l’autora en paraules de Rosanna Cantavella el que farà “serà destacar-ne els passatges [de la vida de Jesús] que mostren la fermesa femenina, i de manera molt especial la fidelitat del col·lectiu de les dones en la Passió, front a la covardia i l'abandó dels deixebles barons ”.

Però també, i segons una interpretació interesantíssima de Miryam Criado per a qui, com jo, no creu en déu, però patix les conseqüències del discurs patriarcal de les religions, i de les societats un “Nou Testament” que incorpora la dona com un element central del discurs d’igualdat entre els éssers humans, “no solamente manipula sus fuentes para escribir su propia versión de los Evangelios, sinó que se apropia el discurso teológico al poner en boca de Dios y de Jesús su propia concepción de una cristología espiritual alternativa a la cristología patriarcal”. Déu i Jesús, parlen a través de la dona-Isabel, per afirmar sobre nosaltres “vos qui sou dona i per natura inclinada a tota virtut” o per advertir “los qui de dones malparlaran cauran en la mia ira … nengú no les pot enujar, que a mi no ofena molt”. Feminisme celestial en un llibre “sense massa precedents” que diu Fuster.

Portada del llibre amb l'escut abacial d'Isabel de Villena

Un text, ben documentat, que es mou al voltant d’una constel·lació de dones, autèntiques i inventades, reals, reials i al·legòriques, fruit del temps, i de les creences, de vides viscudes i de vides narrades, dones que són un col·lectiu, o dones que són un exemple, però totes unides per l’intent de menystenir-les i d’oblidar-les. Unes són les narrades per Isabel, com les dones de Jerusalem que ploren; les dones del Paradís; les santes dones de la Cort Celestial; les quinze virtuts; Maria, la Samaritana; Marta; la Cananea; la viuda caritativa; l’adúltera; les dues ambaixadores de Déu; Anna, la matrona; Maria Magdalena; Santa Anna; Maria la mare de Jesús i Eva. 

Les altres són les dones autèntiques que determinaren la vida i la posteritat d’Isabel de Villena. La primera de la llista és Maria de Castella, reina d’Aragó, l’única governant de la Corona que instal·la la cort a València per governar com a virreina des del Palau Real, ben a prop del convent que manà construir per allotjar una xiqueta de sang reial, però il·legítima. La reina es va fer càrrec d’Elionor d’Aragó als quatre anys, la crià, educà i construí un refugi terrenal per a la seua cosina, que començà a ser monja als quinze anys; de pare il·lustre però mort, criada sense mare —perquè encara ignorem qui la va parir i per quina raó i en quines circumstàncies l’abandona, si és que ho va fer. 

Sor Isabel de Villena era tia de la reina Isabel de Castella, la Catòlica, la segona dona de la llista. Tot i ser de llengua castellana s’interessà per un text en valencià i va ser la causa que, set anys després de la mort de l’abadessa, s’imprimira un llibre que, com Albert Hauf explica, va tindre més èxit editorial que el Tirant. Encara hem de parlar  d’una tercera dona lligada al Vita Christi,  és l’abadessa sor Aldonça de Montsoriu, que tragué del refectori el text per “impremptar-lo” per a una reina, i “… per a tots los qui en aquesta breu, enutjosa e transitòria vida viuen”.

I l’última dona, Carmelina Sànchez Cutillas, autora de la carta apòcrifa d’Isabel de Villena, de la qual forma part la cita que encapçala l’article, i que aporta la visió que crec que més s’ajusta a la revisió-reivindicació que la dona, Elionor d’Aragó i la seua obra mereixen. En definitiva, una autèntica “lletra a so de batalla” com afirma la gran Carmelina, oblidada també, que escolta les veus del passat per reinterpretar-les des de noves perspectives, quan es fa passar per transcriptora d’un text medieval retrobat de sor Isabel de Villena, i escriu una carta A la reverent e honrada Sor Francina de Bellpuig, monja professa al convent de la Puritat cara cosina nostra (1981), que es conserva a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu en l’Arxiu Carmelina Sánchez-Cutillas.

Carta apòcrifa de sor Isabel de Villena,
autora Carmelina Sànchez Cutillas

I què li fa dir Carmelina a Isabel en eixa lletra de batalla?  “E és aytal, com lo dit mestre Roig diu al seu llibre que totes les dones són adúlteres e pecadrius e cantoneres e putanes e —alcavotes e de tota brutea plenes, tan carnalment com espiritual. E de les monges —sant Miquel beneït!— diu que som unes merdoses…sóc faent e lavorant un llibre pietós e doctrinal, e aixi mateix d’alta lloança a Maria. E lo dit llibre crearà confusió entre los homes fornicadors, car lloant la celestial Emperadriu de tot l’estol femení, rentar haurà los afronts rebut per les dones…”. 5.000 vocables per rentar els afronts, contra els 4.500 de l’Espill de Roig, segons Emili Casanova. 

Explica Teresa Vinyoles  que “la història de les dones és possible, … per mitjà dels rastres que ens han deixat amb les seues veus i els seus silencis, per mitjà d’una nova lectura de la història … però amb noves inquietuds i amb nous interrogants”. Sí, noves inquietuds i nous interrogants, però sense oblidar la pregunta de Cristine de Pisan, a qui la nostra autora segur que va llegir “No hauran de ser honrades totes les dones?”,  Isabel de Villena segur que sí, no en tinc cap dubte.